[page-n-1]
Begoña Soler Mayor
PREHISTòRIA I CINEMA
82
[page-n-2]
PREHISTòRIA I CINEMA
¿Eren així
les dones
de la prehistòria?
Begoña Soler Mayor
1
Raquel Welch en Fa un milió d’anys (One million B.C., Don Chaffey, 1966)
Museu de Prehistòria de València
Més encara que la literatura, el teatre i altres espectacles, el cine té des del principi una vocació fantàstica a causa de la naturalesa fantasmàtica de les seues
imatges, produïdes per un dispositiu del qual formen
part la pel·lícula projectada en la pantalla, la sala
fosca i la mirada de l’espectador…
Pilar Pedraza La dona pantera
Dones i cine formen un binomi molt ben avingut que ha proporcionat als espectadors grans moments d’evasió, passió, tristesa o admiració. Les dones són importants en les creacions cinematogràfiques ja que representen una part de la societat a la qual s’atribueix una manera de veure el món,
d’interpretar-lo i de valorar-lo, i proporcionen una perspectiva des de la qual plantejar distintes
situacions en el discurs fílmic. Per aquesta raó, qualsevol que siga el seu grau de representació en
cada pel·lícula, el cine les investiga, les crea, les inventa, les despulla, en definitiva, les fa evidents.
En el món de la creació cinematogràfica són escasses les pel·lícules amb un argument (tractament i
guió) basat en la prehistòria, en el qual les dones no estiguen presents d’una manera o d’una altra.
Aquestes narracions, ja siguen comèdies, drames o ficció històrica, es representen quasi sempre amb
dones, protagonistes o secundàries, soles o en grup, en primer pla, pla mitjà o pla general, però
sempre presents.
83
[page-n-3]
PREHISTòRIA I CINEMA
La investigació acadèmica explica que les
dones han sigut les grans oblidades de la història i, per descomptat de la prehistòria, juntament amb les xiquetes i els xiquets. Són part de
la gent sense història, humils, gent sense poder
(Wolf, 1987), són El sexo invisible (Adovasio,
Soffer i Page, 2008) o com explica Almudena
Hernando (2008) han patit una doble invisibilitat, la pròpia de la feminitat i la de no formar
part de les elits dominants. Però si bé aquesta
2 El món perdut (The lost world, Harry O. Hoyt, 1925)
assumpció és totalment certa, quan parlem de
cine, sembla que els termes s’inverteixen. I això,
que podria presentar-se com un aspecte positiu, no ho és en absolut en la major part dels casos. Les
dones hi apareixen, sí, però ¿de quina manera? ¿Com se les representa? ¿Quin és el seu paper en el
guió? ¿Què es transmet amb la seua presència?
Begoña Soler Mayor
¿FICCIÓ I FANTASIA?
84
La utilització d’imatges, visuals i auditives, en la narrativa cinematogràfica, condueix a mostrar un
conjunt de fets, de persones, animals i objectes (decorats, accessoris, etc.) que mantenen una relació
d’implicació entre si, depenent entre altres factors de les diverses formes en què són mostrats uns respecte als altres (Prósper Ribes, 2004). La cohesió i versemblança de tots aquests elements són les que
conferiran al film la caracterització del seu gènere.
Però tant si es tracta d’un gènere o d’un altre, el cine és, bàsicament, entreteniment i en el cas que
ens ocupa es manté en el món de la ficció, ficció prehistòrica més o menys ben documentada, però
ficció, i l’espectador ho sap. Tanmateix, no sempre resulta fàcil distingir entre les dades que propor
cionen la investigació de la prehistòria i la interpretació que d’ella es fa, amb la seua càrrega ideològica. D’aquesta manera l’espectador, quan veu plorar o enamorar-se a un neandertal, tendeix a pensar
que així degué ocórrer i «si hi ha una cosa que la investigació prehistòrica no pot abordar encara són
les individualitats, les subjectivitats, ni els vincles afectius, encara que sabem que van existir» (Sanahuja, 2004).
Compartim la idea de Martínez-Salanova (2008) quan diu que «les pel·lícules històriques estan
plenes de tòpics, inexactituds i anacronismes 2 . Així és el cine i és necessari endinsar-s’hi, i d’ací, si
un tema ha emocionat, anar darrere d’ell per altres mitjans per a descobrir què hi ha, la realitat i la falsedat, allò hipotètic i allò possible, allò metafòric i allò poètic, i comparar-ho amb fonts històriques,
altres documents, altres pel·lícules sobre el mateix tema».
[page-n-4]
PREHISTòRIA I CINEMA
Fent una breu anàlisi de les pel·lícules que recorren cronològicament la història del cine sobre prehistòria veurem com es presenten i representen les dones d’aquest període en els poc més de cent anys
de vida del cel·luloide.
Totes aquestes pel·lícules tenen en comú situar l’acció en la prehistòria, sent aquest concepte de
temps històric molt lax i diferent per a cada director i guionista. La prehistòria és presentada en totes
aquestes narracions fílmiques com aquell temps remot en què els éssers humans estan en contacte
directe amb la naturalesa, una naturalesa que no sempre va existir, però que ha calat en l’imaginari
col·lectiu gràcies, entre altres representacions, al cine. Naturalesa que conté animals que mai no van
conviure amb els humans (els dinosaures, per descomptat, encara que no sols), homínids que mai no
van poder estar en aquells llocs o relacions impossibles entre grups d’homínids que disten milions
d’anys i que no són més que el reflex de la intenció del seu director a l’hora de fer una comèdia, una
aventura o una metàfora de l’evolució humana.
Quant als gèneres, pràcticament tots s’hi troben representats: comèdia, drama, històric, ciènciaficció o aventures.
Si hi ha alguna cosa en comú que es pot subratllar en quasi totes aquestes pel·lícules és l’escàs
rigor històric i científic. Però és important observar que la intenció dels guionistes, en la major part
dels casos, no era ser fidel a l’estudi de la realitat prehistòrica. La prehistòria és el marc en què situar
una història d’amor, sexual, de lluita, de poder, metàfores totes que usen el passat per a acostar-se al
present de l’espectador i fer que la pel·lícula tinga més èxit (sobretot de taquilla). Aquesta realitat fa
que tot l’atrezzo, els decorats, el maquillatge, la perruqueria i el vestuari, arriben a ser un despropòsit
en la major part de les cintes, encaminat exclusivament a atraure el públic. Només El clan de l’ós de
les cavernes (The clan of the cave bear, Michael Chapman, 1986), La recerca del foc (La guerre du feu,
Jean-Jacques Annaud, 1981) i Ao, le dernier néandertal, (J. Malaterre, 2010), han fet un acostament a
la investigació prehistòrica per a presentar tant els espais en què es desenvolupa la història com els
personatges que hi apareixen.
I en tot aquest entramat, el paper que juguen les dones, siguen protagonistes, secundàries o figurants, és presencial. Elles sempre
apareixen sensuals, en molts casos explícitament sexuals 3 , escassament vestides, treballadores o ocioses 4 , submises o guerreres,
sàvies o no, seguint els cànons del moment
en què es va rodar la pel·lícula.
Així, les veiem en His prehistoric past
(Charles Chaplin, 1914) pentinades i maquillades estil anys vint del passat segle, robus3 Quando gli uomini armarono la clava e con le donne fecero din-don (Brutes i ben alimentades, l’any que comença la
no Corbucci, 1971)
Primera Guerra Mundial; submises i servici-
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
¿Com s’ha construït en el cine la imatge de les dones prehistòriques?
85
[page-n-5]
PREHISTòRIA I CINEMA
Begoña Soler Mayor
4
86
Fa un milió d’anys (One million B.C., Don Chaffey, 1966)
als, atentes als desitjos dels hòmens, en Les tres edats (Three ages, Buster Keaton, 1923) 5 o en Fa un
milió d’anys (One million years B.C., Don Chaffey, 1966) on el cos de Raquel Welch és realçat durant
tota la pel·lícula amb olis, un escàs biquini i una cabellera rossa digna de la millor perruqueria de
Los Angeles 6 . Però no sols la protagonista, totes les dones de la pel·lícula, tant rosses com morenes, són espectaculars per als paràmetres de
bellesa dels anys seixanta. I no únicament
en aquesta pel·lícula, que potser és la més
coneguda pel públic, sinó en totes elles, les
dones representaran el cànon de bellesa del
món occidental en cada moment i per a això
els directors les presenten sempre escasses de
roba, voluptuoses, sexuals i ben maquillades.
Per descomptat totes les dones són blanques,
quasi totes rosses, esveltes i guapes (són reflex del que als Estats Units es coneix com a
WASP White Anglo-Saxon Protestan people).
I açò ens condueix a parlar de l’etnocentrisme,
que segons el diccionari és la «Tendència dels
components d’un grup ètnic a considerar llur
grup superior als altres grups o a interpretar
les cultures alienes amb els criteris i valors de
5 Les tres edats (Three ages, Buster Keaton, 1923)
[page-n-6]
PREHISTòRIA I CINEMA
Fa un milió d’anys (One million B.C., Don Chaffey, 1966)
la pròpia cultura». Les pel·lícules que hem estudiat ens mostren un etnocentrisme exacerbat ja que
passen pel filtre de la cultura occidental (nord-americana i europea) totes les cultures prehistòriques
que representen en les seues històries, fent creure a l’espectador que les societats prehistòriques es van
comportar socialment i culturalment d’una manera molt semblant a l’occidental, que és presa com la
cultura superior. Apareix també l’etnocentrisme racial, ja que amb l’excepció de la comèdia Cavernícola, amb Ringo Starr (Caveman, Carl Gotlieb, 1981), en la qual apareixen un home asiàtic i un negre
7 , cap de les altres pel·lícules no presenta un sol personatge que no siga blanc, ja siga home o dona,
neandertal o sapiens. Amb tots aquests plantejaments, les dones són presentades en la major part dels
films des de dos paràmetres no precisament positius: l’etnocentrisme i l’androcentrisme.
Abans de prosseguir amb el tema, és important reflexionar sobre el moviment feminista que, després de la segona guerra mundial, entre els anys cinquanta i setanta del segle xx reivindica cada vegada
més clarament els drets de les dones, que arriben, a partir dels anys setanta, a instal·lar-se ja en les
universitats americanes i des d’allí a treballar a favor de les seues reivindicacions. És en el món anglosaxó i precisament als Estats Units –país on es produeixen la major part de les pel·lícules que hem
analitzat– on el moviment feminista té un auge especialment important. Com explica Joan Scott en
l’article «La historia del feminismo» (2006), «les feministes han sigut revolucionàries dedicades a derrocar el patriarcat, a trencar les cadenes opressores del sexisme, a alliberar les dones dels estereotips
que les confinen i a posar-les en l’escenari de la història». Encara més, la crítica feminista sosté que
en el cine clàssic1 els personatges femenins són un complement dels masculins o del protagonista.
1. Cine clàssic de Hollywood és el produït per les companyies americanes establides a Hollywood entre 1930 i 1955.
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
6
87
[page-n-7]
PREHISTòRIA I CINEMA
Cavernícola (Caveman, Carl Gottlieb, 1981)
Begoña Soler Mayor
7
88
Coincidint amb l’anomenada segona onada del feminisme, que busca models explicatius alternatius a la conceptualització i l’estudi de les dones des de l’antropologia, comencen a aparéixer els
primers treballs del que es denominarà «arqueologia del gènere» (gender archaeology) o «arqueologia
de les dones», que es qüestiona el paper de la dona en els distints moments de la prehistòria i que
té els seus inicis també en els anys setanta amb el treball de Sally Linton sobre la importància de la
recol·lecció per a la subsistència i la seua vinculació a les activitats femenines (Linton, 1971).
Però res de tot aquest procés no es tradueix en les pel·lícules, aquell moviment social i intel·
lectual queda molt lluny de la realitat cinematogràfica que busca altres referents concordes amb el
model de societat patriarcal predominant i
que aconsegueix transmetre uns valors molt
conservadors per als grups humans de la prehistòria i especialment per a les dones. És el
moment en què es gesten les comèdies ita
lianes com un exemple de com les dones són
presentades davant del públic com a objectes
sexuals 8 . D’aquesta manera el cine ha ajudat enormement, com explica Olga Sánchez,
a «construir un passat a la mida de la necessitat de reconfirmació del present» (Sánchez,
2008).
8
Quando gli uomini armarono la clava e con le donne fecero din-don
(Bruno Corbucci, 1971)
[page-n-8]
PREHISTòRIA I CINEMA
En una pel·lícula apareixen diferents personatges i la rellevància de la seua presència en el film fa que
siguen protagonistes, coprotagonistes, secundaris o figurants. De les pel·lícules analitzades, algunes
d’elles porten la paraula dona en el títol, la qual cosa podria fer pensar que seran protagonistes, i no
obstant això, només ho són realment en tres: Prehistoric Women (Gregg C. Tallas, 1950), The wild women of Wongo (James L. Wolcott, 1958) i El clan de l’ós de les cavernes, encara que apareixen com a coprotagonistes en onze produccions més, però sempre compartint el protagonisme amb un personatge
masculí. La major part de les analitzades se centren cronològicament en l’etapa que correspondria a
les societats caçadores-recol·lectores-pescadores de la prehistòria i l’acció se situa cronològicament
entre 80.000 i 10.000 anys abans del present, i cal ressenyar que en totes elles el fet de ser protagonista
confereix a la dona un paper positiu.
El personatge-tipus de dona protagonista que trobem en aquest conjunt de pel·lícules varia molt
d’una narració a una altra, segons el gènere, la intenció del director respecte a la resposta del públic i
el rigor que la història presenta.
Fa un milió d’anys és una pel·lícula imprescindible en parlar de dones protagonistes pel fet de formar part de l’imaginari col·lectiu gràcies, sobretot, a la presència de Raquel Welch. Ella serà la dona
intel·ligent, la que mostrarà a l’home rude i poc educat (encara que potser els dos siguen sapiens) els
avantatges de la «civilització». En aquesta pel·lícula la dona és coprotagonista de la història, però és
la que mostra el camí de l’evolució. Una dona sexual i exuberant que realça els seus atributs femenins,
atributs relacionats amb la procreació, i que sempre es mostrarà tendra. Totes les dones de la seua
tribu (la més avançada tècnicament i socialment) són rosses, mentre que les dones de l’altra tribu, la
menys evolucionada, són morenes. Totes elles, rosses i morenes, són belleses esculturals per als paràmetres del moment –i podríem dir que hui encara ho podrien ser excepte pels gestos y la manera de
moure’s.
Un altre tipus de protagonista totalment diferent és Ika 9 , coprotagonista de La recerca del foc.
Representa una dona sapiens que l’atzar relaciona amb un grup de neandertals. Ella és diferent i
el fet de ser sapiens és el que li confereix la seua capacitat d’aprenentatge i més coneixements que
els seus companys de viatge. Ella és capaç de parlar, de riure, de fer foc, etc., coses totes elles que
despertaran la curiositat dels neandertals, representats ací molt menys llestos i organitzats del que
ja l’any 1981 els estudis arqueològics permetien saber. En aquest cas, Jean-Jacques Annaud ha triat
una dona per a representar-nos els sapiens, com a símbol de major organització social i èxit evolutiu. Aquest fet és important ja que en la novel·la (J.H. Rosny, París, 1913) de la qual es nodreix la
pel·lícula, aquest personatge no existeix tal com Annaud el presenta. Suposem que s’inspira en un
dels grups que apareixen en el text de Rosny, on les dones es mostren més avançades tecnològicament que el protagonista i una d’elles és la que li ensenya a fer foc –encara que en la novel·la el fa
amb dues pedres de sílex i marcassita, la qual cosa està millor documentada arqueològicament. La
pel·lícula presenta uns altres tòpics relacionats amb les dones com ara la fecunditat. És el cas de
les altres dones sapiens del grup d’Ika que són corpulentes, de pits grans, i recorden enormement
algunes de les figuretes femenines com les dels jaciments paleolítics de Lascaux o Brassempouy, a
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
Les protagonistes
89
[page-n-9]
PREHISTòRIA I CINEMA
9
Rae Dawn Chong en La recerca del foc (La guerre du feu, Jean-Jacques Annaud, 1981)
França, i en el film apareixen per a aparellar-se amb el neandertal. Cal ressaltar el fet que el director
haja volgut representar l’evolució humana en una dona. Ika, com Ayla o Aki, mostren implícitament que són les dones d’aquests grups les que fan l’important paper de transmissió d’informació,
de valors i de coneixements, cosa que s’apunta també des de la investigació arqueològica sobre les
dones i des dels estudis etnogràfics.
En El clan de l’ós de les cavernes, Ayla 10 és la protagonista que dirigeix la història i qui explica la
prehistòria a través de la seua pròpia vida i les seues relacions amb els altres membres del grup. És
la dona que posseeix el coneixement, però ha d’adaptar-se a les normes del grup. Amb tot, és una
dona que vol ser independent, tindre criteri, etc. I això quasi li costa la vida perquè s’atreveix a usar
armes, caçar, en definitiva, a desafiar les normes del grup. Aquest guió ens transmet la imatge d’un
grup neandertal on les dones estan sempre en un segon pla, són imprescindibles, però no tenen la
capacitat de decidir sobre les accions del grup, a excepció de la dona curandera que és l’única que
Begoña Soler Mayor
10
90
Daryl Hannah en El clan de l’ós de les cavernes (The clan of the cave bear, Michael Chapman, 1986)
[page-n-10]
PREHISTòRIA I CINEMA
Aruna Shields en Ao, le dernier néandertal (Jacques Malaterre, 2010)
pot atrevir-se a contradir o a participar en les decisions. Per això a Ayla li ensenyaran també l’art de
la curació. En definitiva, transmet la idea que els grups neandertals funcionaven com una societat
patriarcal, on les dones estaven sotmeses al poder i a les decisions dels barons del grup.
Ao, le dernier néanderthal (J. Malaterre, 2010) es va estrenar a França i en alguns altres països europeus, però encara no ha sigut presentada a Espanya. És la pel·lícula més recent i té una clara vocació
de pel·lícula històrica d’aventures. En aquesta pel·lícula, com en La recerca del foc, es va comptar amb
la col·laboració i l’assessorament d’arqueòlogues, com ara la doctora Marilène Patou, prehistoriadora
del Museu de Ciències de París, involucrada en els equips d’investigació que més recentment estan
treballant sobre el món dels neandertals, la seua extinció i el seu contacte amb els primers sapiens
europeus.
La protagonista d’Ao, Aki 11 , és una dona que no es mostra submisa, que posseeix coneixements
suficients per a manejar-se en el medi en què viu, que és forta i té criteri. També és una sapiens que
mostra tota la seua saviesa a un neandertal tendre i disposat. La cinta la presenta més intel·ligent per
ser sapiens i el fet que siga dona és el toc que necessita per a desenvolupar els diferents temes que la
pel·lícula aborda. Però a diferència de la majoria dels films, ací trobem grups humans on el nombre
de dones i d’individus infantils representats pot acostar-se a la realitat prehistòrica. De la mateixa manera que és ressenyable que les partides de caça i d’assalt siguen mixtes –on les dones tenen almenys
tant de protagonisme com els homes– o que en l’intercanvi entre grups no intervinguen exclusivament les dones sinó també individus infantils i adolescents. Ofereix a l’espectador la possibilitat de
plantejar-se que les coses també van poder succeir així. Si bé és cert que la investigació prehistòrica en
aquests moments no pot explicar com es repartien els diferents treballs quotidians entre els diferents
membres del grup.
No tenen res a veure amb les tres dones anteriors, ni la història ni les protagonistes de Prehistoric
women, una història de protagonistes coral. Pareix inspirar-se en el mite de les amazones, vist com
un grup de dones que sobreviuen soles 12 i que lluiten contra els homes 13 , fins que s’adonen que és
millor estar amb ells i passen de ser dominadores a dominades amb plaer. Mentre es mantenen soles,
assumeixen els rols que el cine i una bona part de la història de la investigació ha donat als homes:
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
11
91
[page-n-11]
PREHISTòRIA I CINEMA
12
Dones pescant. Prehistoric women (Gregg C. Tallas, 1950)
13
Dones lluitant. Prehistoric women (Gregg C. Tallas, 1950)
agressivitat i falta de sentiments. En el moment en què decideixen que estan millor amb els homes es
converteixen en dòcils, submises i dones alegres.
Un plantejament molt distint té The wild women of Wongo. En aquesta història un experiment
de la mare naturalesa fa que hi haja dos grups d’homes i dones. Un el componen dones boniques i
homes lletjos (sempre dins dels cànons occidentals de bellesa). En l’altre es troben les dones lletges
i els homes guapos. Segons l’argument, l’experiment no funciona. Quan les dones de Wongo –les
boniques– coneixen un home guapo de l’altra tribu, només volen estar amb els guapos i viceversa.
Amb un argument d’allò més absurd, el director es va preocupar, no obstant això, de mostrar el
treball de les dones en l’interior del poblat: ceràmica, cistelleria, carrejament de llenya, atenció dels
menors, etc. 14 , i el dels hòmens procurant
l’aliment fora, en aquest cas pescant. També
en aquesta història ells són els que tenen el
poder, són els reis, tenen les llances i salvaguarden el seu grup de l’atac dels homesmona.
Coprotagonista és també la fetillera de
Criatures oblidades pel món (Creatures the world
forgot, Don Chaffey, 1971), una dona madura,
dura, que farà complir tots els preceptes del
grup per mitjà de castics físics i tortura per a
les dones que desafien l’autoritat. És la dona
protagonista amb més pes en la presa de decisions del grup 15 .
Altres protagonistes provenen d’un gènere diferent, són Vilma i Betty d’Els Pica14 The wild women of Wongo (James L. Wolcott, 1958)
pedra (The Flintstones, Brian Levant, 1994).
92
[page-n-12]
PREHISTòRIA I CINEMA
Ambdues van saltar de la xicoteta a la gran pantalla i hem de parlar d’elles perquè, igual que
Raquel Welch, formen part de l’imaginari col·
lectiu. Ambdues reprodueixen els estereotips de
la dona americana de classe mitjana dels anys
seixanta del segle xx: Ama de casa feliç, que viu
per a satisfer els desitjos del seu marit, sense independència econòmica i subjecta a les normes
socials, però satisfeta i assumint que viu en el
millor dels mons possibles. Ací la prehistòria és
un simple decorat.
15
Dona xaman. Criatures oblidades pel món (Creatures the world forgot, Don Chaffey, 1971)
Actituds representades
Podria semblar exagerat, fins i tot sorprenent, que des de les primeres pel·lícules mudes de Chaplin
His prehistoric past, i de Keaton Les tres edats fins a les més recents, les actituds que representen les
dones de la prehistòria siguen tan semblants. Però no ho és tant si tenim en compte que sempre es
representa una societat patriarcal en què a les dones se’ls atribueix un determinat comportament
social i familiar, quasi sempre secundari.
L’actitud més clara i repetidament representada és la submissió. Són personatges, protagonistes o no, que sempre es mostren dominats, mitjançant violència o sense ella, en poder dels
homes. La submissió de la dona és sempre reflex del respecte que han de tindre a l’ordre social
establit i al poder, que l’exerceixen els homes, i no acatar-lo o enfrontar-se a ell suposa la mort o
el desterrament.
El clan de l’ós de les cavernes (The clan of the cave bear, Michael Chapman, 1986)
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
16
93
[page-n-13]
PREHISTòRIA I CINEMA
Begoña Soler Mayor
17
94
Escena d’amor. La recerca del foc (La guerre du feu, Jean-Jacques Annaud, 1981)
L’altra actitud més representada és la sexual. Aquesta s’enfoca des de diversos punts de vista
molt diferents segons siga el gènere de la pel·lícula. D’una banda apareixen el sexe i les actituds
sexuals que es relacionen amb la procreació; actituds que inclouen tant la dominació i la violació,
com l’enamorament o l’atracció. Aquestes actituds apareixen representades en pel·lícules com El
clan de l’ós de les cavernes, un clar exemple de la dominació 16 ; La recerca del foc, amb una dosi de dominació i una altra d’enamorament 17 , i finalment en Ao, le dernier néandertal on trobem una actitud
sexual més semblant al que s’entendria com un comportament sexual actual, on les dones poden
decidir sobre la seua sexualitat, la qual cosa no significa que en el passat fóra així. Hi ha múltiples
possibilitats de relacions sexuals entre els sers humans i, difícilment, podran arribar a conéixer-se
les que van practicar els nostres avantpassats prehistòrics, més enllà de la relació mascle-femella per
a la procreació.
Un altre enfocament completament diferent és el de pel·lícules com Quando le donne avevano la
coda (Pasquale Festa Campanille, 1970) i les dues següents Quando le donne persero la coda (Pasquale
Festa Campanille, 1972) i Quando gli uomini armarono la clava e con le donne fecero din don (Bruno
Corbucci, 1971) considerades dins del gènere de la comèdia italiana dels anys setanta. Només el títol
ja ens posa en guàrdia del que podem esperar. En aquestes cintes el que es produeix pel que fa al tractament de les dones és una cosificació 18 . Les dones són objectes sexuals i poc més. Una mostra d’això
és que quan les dones apareixen ho fan escassament vestides, sensuals, i sembla que la seua funció –si
en tenen– és satisfer les necessitats sexuals dels homes, i en aquesta sèrie de pel·lícules en particular
la imatge de les dones podem afirmar que arriba a ser vexatòria.
Tanmateix, l’actitud maternal que sempre s’associa a les dones a penes queda reflectida en aquests
films. És cert que són elles les que apareixen sempre associades als xiquets i xiquetes i fins i tot es veuen diversos parts en Criatures oblidades pel món, El clan de l’ós de les cavernes i Ao, le dernier néandertal,
però sense mostrar un excés de dedicació. No es posa èmfasi en la part de les relacions interpersonals,
potser perquè no cal insistir en això o perquè no afavoreix les idees de la major part dels guions encaminats a contar històries en què la maternitat o les relacions adultoinfantils no tenen cabuda. I és ací
quan hem d’esmentar el fet que en moltes d’aquestes pel·lícules la presència de xiquetes i xiquets en
[page-n-14]
PREHISTòRIA I CINEMA
els grups és escassa i el seu paper nul·la excepció de Criatures oblidades del món, Prehistoric women, Fa un milió d’anys o Ao, le dernier néandertal
19 , la qual cosa no s’ajusta al que la investigació
etnoarqueològica mostra, ja que els menors, a
partir d’una edat molt primerenca (com s’observa en els grups caçadors-recol·lectors actuals
com els mbuti), aporten el seu treball al grup i,
en la mesura de les seues possibilitats, realitzen
una labor tan indispensable com qualsevol altra, i, en nombre, la seua representació també
18 Quando gli uomini armarono la clava e con le donne fecero din-don
és considerable.
(Bruno Corbucci, 1971)
Molly Haskel, crítica de cine americana que
va escriure From Reverence to Rape: The Treatment
of Women in Movies (1974), va fer una anàlisi dels estereotips femenins en el cine en el seu llibre i va
concloure: «Les dones sempre protagonitzen personatges dèbils, romàntics, vicaris respecte al protagonista masculí, sense autonomia narrativa, i que estan disposats a abandonar els seus propis anhels
per l’amor dels hòmens» (citat per C. Reynoso). Açò es veu clarament en la major part de pel·lícules
analitzades i un exemple clar són el grup de dones de Prehistoric women que abandonen la seua independència per amor als homes.
Treballs realitzats
Tal com hem referit anteriorment, una bona part d’aquesta filmografia reflecteix els rols que la so
cietat tradicional occidental ha atorgat a les dones en cada moment, sense cap base documental per
Ao, le denier néandertal (Jacques Malaterre, 2010)
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
19 Intercanvi.
95
[page-n-15]
PREHISTòRIA I CINEMA
Begoña Soler Mayor
a realitzar aquestes atribucions. Així, excepte en
aquelles pel·lícules en què les dones assumeixen rols masculins, com en Prehistoric women,
les dones no organitzen, ni són reines, ni dirigeixen o assumeixen de forma clara el paper
de garants de l’economia del grup. No obstant
això, sí que són representades com a fetilleres o
sanadores en El clan de l’ós de les cavernes o en
Criatures oblidades pel món, és a dir, aquelles a les
quals se’ls atribueix un poder o saviesa extraordinària, encara que curiosament són dones que
20 Processant aliments. Criatures oblidades pel món (Creatures the
el gran públic definiria com poc agraciades –a
world forgot, Don Chaffey, 1971).
excepció d’Ayla representada per Daryl Hanna–.
És a dir, que el model de saviesa que representen les dones del cine estaria renyit amb la possibilitat
de ser una dona bonica.
Els treballs que les dones fan en la ficció cinematogràfica apareixen associats quasi sempre a
l’àmbit domèstic. Això ho veiem des de les comèdies de Chaplin o Keaton on elles agranen, netegen,
ordenen, fins a les pel·lícules molt posteriors com per exemple Criatures oblidades pel món, La recerca
del foc o El clan de l’ós de les cavernes, on les dones es dediquen a l’elaboració de cistelleria, ceràmica,
objectes d’adorn, processat d’aliments, atenció dels xiquets i xiquetes i en alguns casos a la recol·
lecció, la pesca i excepcionalment la caça 20 .
Una excepció és Aki, la protagonista d’Ao, le der
nier
néandertal, que és capaç de fer els mateixos treballs que
s’atribueixen als homes; ella caça, pesca, coneix el territori,
les plantes, els recursos, és capaç d’organitzar i no per això
deixa d’atendre el seu fill o de mostrar-se maternal sense
que això li impedesca ser eficient i capaç. Aquesta protagonista ens planteja una altra realitat quotidiana que pogué
ser així, o no.
Els estudis recents sobre el treball de les dones en la
prehistòria (Allison, 1999; González Marcén, 2000; Soler, 2006; Sánchez Romero, 2007 i 2008; Hernando, 2008,
i molts altres) 21 ens mostren que, efectivament, moltes
d’aquestes tasques van ser o van poder ser dutes a terme per
dones. Però també ens expliquen la importància d’aquest
tipus d’activitats (conegudes en la bibliografia arqueològica
com «activitats de manteniment») i com a aquestes no se’ls
pot atribuir una categoria inferior dins de les activitats del
grup, ni que suposen que les dones no tingueren capacitat
21 Publicació sobre arqueologia i gènere
d’organització i gestió del grup, i per descomptat no tenen
96
[page-n-16]
PREHISTòRIA I CINEMA
per què suposar cap tipus de submissió. Perquè en les pel·lícules totes aquestes activitats són relatades com a treballs de menor importància a aquells que desenvolupen els protagonistes masculins.
Però això no és gens estrany si analitzem com la història, l’antropologia i la mateixa investigació
arqueològica s’han comportat històricament de la mateixa manera. Així ho han explicat autores com
Conkey i Spector (1998): «The man perspective is taken to be representative of the culture, whereas the female view is typically portrayed as peripheral to the norm or somehow excepcional or idiosyncratic».2 I el cine
absorbeix aquesta informació, com la resta de la societat, i torna aquesta interpretació androcèntrica
de la prehistòria en forma d’imatges que van directament al nostre cervell que processa les dades, les
emmagatzema i, d’una manera inconscient, evocarà aquestes imatges cada vegada que la paraula ‘prehistòria’ s’encreue en el nostre camí, si no hem rebut cap altre estímul al llarg de la nostra formació.
El cine és ficció i fantasia, no ho oblidem. Utilitza els recursos de la història passada i present, i imagina la futura. En aquest sentit, el cine representa la llibertat d’expressió, de creació, d’imaginació, la
possibilitat d’evadir-se de la realitat i entrar en mons allunyats del que ens engul. Però el cine també
s’utilitza, de forma sovint implícita, per a formar, instruir, informar, adotzenar o adoctrinar i ací hi
ha molt a dir sobre com el cine ha sigut, fins al present, el major creador d’imatges populars sobre el
nostre passat històric, el de les societats i per tant el de les dones, molt més que els llibres, els còmics
o les fotografies ja que ha arribat a un públic més ampli i amb una formació molt variada.
En aquest article ens hem acostat a la representació que el cine ha fet de les dones de la prehistòria fins hui i hem observat com aquest mitjà –però també la televisió, les publicacions divulgatives i
fins i tot les científiques– reforça contínuament tot tipus d’estereotips sobre les dones. Quasi sempre
les representen en papers secundaris i tradicionals, ancorats en l’historicisme i amb els mateixos rols
que se’ls han atribuït socialment des de l’antiguitat. Quan les protagonistes són dones que demostren
coneixements, independència i poden ensenyar alguna cosa és perquè són sapiens enfront de neandertals o sapiens enfront d’altres sapiens amb menor informació, la seua condició de dona és escassament utilitzada com a característica de saviesa, coneixement o capacitat d’organització.
I totes aquestes representacions s’emmarquen dins dels valors sexistes que el cine i la societat han
atribuït a les dones del passat: submissió, sexe i procreació. Però no significa que l’art cinematogràfic
haja tractat d’una manera especialment negativa les dones enfront de la ciència, la història o la investigació; el cine és un reflex de la societat que el genera i com explica González Marcén (2008:92-93)
«la prehistòria… és una arma poderosa per a la construcció i deconstrucció de les ideologies. És en la
prehistòria més profunda quan sorgeix la nostra espècie i es defineixen les seues pautes de comportament biològic i cultural; però també és quan apareixen tots aquells components, materials i socials,
que conformen la base de la vida social…».
2. La perspectiva masculina es considera representativa de la cultura, mentre que el punt de vista femení és presentat com
a perifèric a la norma o com una cosa excepcional o idiosincràtica.
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
CONSIDERACIONS FINALS
97
[page-n-17]
PREHISTòRIA I CINEMA
Durant el segle xx s’ha produït un combat constant per l’obtenció dels drets de les dones, per la
seua visibilitat en la història i per la seua participació en els esdeveniments socials. I, encara que des
del final del segle xix hi ha dones que dirigeixen pel·lícules, només quan determinades cineastes (Liliana Cavani, Iciar Bollain) comencen a posar en valor les històries de dones s’ha pogut començar a
veure una part de les històries de les dones en la gran pantalla.
Si la investigació arqueològica ha començat a ocupar-se de traure a la llum les dones de la prehistòria fa només trenta anys al nostre país, no és estrany que el cine i altres mitjans de divulgació tarden
un temps a assumir les noves informacions que sobre el paper de les dones en la prehistòria apareixen
d’una manera continuada i cada vegada més imparable.
Begoña Soler Mayor
Bibliografia
98
Adovasio, J. M.; Soffer, O.; Page, J. (2008): El sexo invisible. Ed. Lumen, Barcelona, p. 355.
Allison, P. (ed.) (1999): The Archaeology of Household Activities. Routledge, Londres i Nueva York.
Conkey, M. i Spector, J. (1998): «Archaeology and the study of gender». En K. Hays-Gilpin and D. S.
Whitley (ed): Reader in Gender Archaeology, p. 11-45.
García-Raffi, F. i Hernández, FJ. (2009): «Cinema i coneixement». En Didàctica de la pantalla. Per una
pedagogia de la ficció audiovisual. Projecte Espaicinema, Universitat de València, València.
González Marcén, P. (2000): «Mujeres, espacio y arqueología. Una primera aproximación desde la
investigación española». En P. González Marcén (ed.): Espacios de género en arqueología. Arqueología espacial 22, Seminario de Arqueología turolense, Teruel, p. 11-22.
— «La otra Prehistoria: creación de imágenes en la literatura científica y divulgativa». Arenal, 15(1),
Granada, p. 91-109.
Haskel, M. (1987): From Reverence to Rape: The Treatment of Women in Movies. University of Chicago.
Segona edició revisada. ISBN 0226318850
Hernández, P. J. (1997): «Luces, cámara, ¡acción!: Arqueología, Toma 1». Complutum 8, p 311-334.
Hernando, A. (2000): «Factores estructurales asociados a la identidad femenina. La no-inocencia de
una construcción socio-cultural». En A. Hernando (ed.): La construcción de la subjetividad femenina. Instituto de investigaciones feministas, Madrid, p. 101-142.
— Arqueología de la identidad. Ed. Akal, p. 224.
— «Mujeres y prehistoria. En torno a la cuestión del origen del patriarcado». En M. Sánchez Romero
(ed.): Arqueología y Género. Universidad de Granada, Granada, p. 73-109.
— «Género y sexo. Mujeres, identidad y modernidad». En Claves de la razón práctica, Editores Promotora General de Revistas, PROGRESA, p. 188.
Linton, S. (1971): «Woman de Gatherer: Male Bias in Anthropology». En S. E. Jacobs (ed.): Women in
perspective: A guide for cross cultural Studies. University of Illinois Press, Urabana, p. 9-21.
Pedraza, P. (2002): Guía para ver y analizar La mujer pantera. Jacques Tourneur (1942). Nau llibres Octaedro, València, p. 101.
Prósper Ribes, J. (2004): Elementos constitutivos del relato cinematográfico. Ediciones UPV, València.
[page-n-18]
PREHISTòRIA I CINEMA
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
Reynoso, C. (2007): «La representación de la mujer en el cine expresionista». Trabajo realizado en
el contexto de la materia Principales corrientes del pensamiento contemporáneo de la carrera de
ciencias de la comunicación, Buenos Aires.
Sanahuja, E. (2004): Cuerpos sexuados, objetos y prehistoria. Ed. Cátedra, Madrid.
Sánchez Liranzo, O. (2008): «El debate teórico en los estudios de la arqueología del género y su incidencia en la prehistoria». En L. Prados, i C. Ruiz (ed.): Arqueología del género. Primer Encuentro
Internacional en la UAM. Colección de Estudios, Ediciones de la UAM, Madrid.
Sánchez Romero, M. (ed.): Arqueología y Género. Universidad de Granada, Granada, p. 499.
— Arqueología y Género: vida cotidiana, relaciones e identidad. Complutum 18, Madrid.
Soler, B. (coord.) (2006): Les dones en la Prehistòria. Museu de Prehistòria de València. Diputació de
València. València
Scott, J. (2006): «La historia del feminismo». En M. T. Fernández Aceves, C. Ramos Escandón i S. S.
Porter (coord.): Orden social e identidad de género. México, siglos XIX y XX CIESAS, Universidad
de Guadalajara, México. Versión al castellano de Luisa Gayabed.
Testart, A. (1982): Les chasseurs-cueilleurs ou l’origine des inégalités. Société d’Ethnographie (Université
Paris X-Nanterre), Paris, p. 254.
— (1986): Essai sur les fondements de la division sexuelle du travail chez les chasseurs-cueilleurs. EHESS
(Cahiers de l’Homme), Paris, p. 102.
Wolf, E. (1987): Europa y la gente sin historia. Fondo de Cultura Económica, México.
www.cinehistoria.com (2008).
99
[page-n-19]
Begoña Soler Mayor
PREHISTòRIA I CINEMA
82
[page-n-2]
PREHISTòRIA I CINEMA
¿Eren així
les dones
de la prehistòria?
Begoña Soler Mayor
1
Raquel Welch en Fa un milió d’anys (One million B.C., Don Chaffey, 1966)
Museu de Prehistòria de València
Més encara que la literatura, el teatre i altres espectacles, el cine té des del principi una vocació fantàstica a causa de la naturalesa fantasmàtica de les seues
imatges, produïdes per un dispositiu del qual formen
part la pel·lícula projectada en la pantalla, la sala
fosca i la mirada de l’espectador…
Pilar Pedraza La dona pantera
Dones i cine formen un binomi molt ben avingut que ha proporcionat als espectadors grans moments d’evasió, passió, tristesa o admiració. Les dones són importants en les creacions cinematogràfiques ja que representen una part de la societat a la qual s’atribueix una manera de veure el món,
d’interpretar-lo i de valorar-lo, i proporcionen una perspectiva des de la qual plantejar distintes
situacions en el discurs fílmic. Per aquesta raó, qualsevol que siga el seu grau de representació en
cada pel·lícula, el cine les investiga, les crea, les inventa, les despulla, en definitiva, les fa evidents.
En el món de la creació cinematogràfica són escasses les pel·lícules amb un argument (tractament i
guió) basat en la prehistòria, en el qual les dones no estiguen presents d’una manera o d’una altra.
Aquestes narracions, ja siguen comèdies, drames o ficció històrica, es representen quasi sempre amb
dones, protagonistes o secundàries, soles o en grup, en primer pla, pla mitjà o pla general, però
sempre presents.
83
[page-n-3]
PREHISTòRIA I CINEMA
La investigació acadèmica explica que les
dones han sigut les grans oblidades de la història i, per descomptat de la prehistòria, juntament amb les xiquetes i els xiquets. Són part de
la gent sense història, humils, gent sense poder
(Wolf, 1987), són El sexo invisible (Adovasio,
Soffer i Page, 2008) o com explica Almudena
Hernando (2008) han patit una doble invisibilitat, la pròpia de la feminitat i la de no formar
part de les elits dominants. Però si bé aquesta
2 El món perdut (The lost world, Harry O. Hoyt, 1925)
assumpció és totalment certa, quan parlem de
cine, sembla que els termes s’inverteixen. I això,
que podria presentar-se com un aspecte positiu, no ho és en absolut en la major part dels casos. Les
dones hi apareixen, sí, però ¿de quina manera? ¿Com se les representa? ¿Quin és el seu paper en el
guió? ¿Què es transmet amb la seua presència?
Begoña Soler Mayor
¿FICCIÓ I FANTASIA?
84
La utilització d’imatges, visuals i auditives, en la narrativa cinematogràfica, condueix a mostrar un
conjunt de fets, de persones, animals i objectes (decorats, accessoris, etc.) que mantenen una relació
d’implicació entre si, depenent entre altres factors de les diverses formes en què són mostrats uns respecte als altres (Prósper Ribes, 2004). La cohesió i versemblança de tots aquests elements són les que
conferiran al film la caracterització del seu gènere.
Però tant si es tracta d’un gènere o d’un altre, el cine és, bàsicament, entreteniment i en el cas que
ens ocupa es manté en el món de la ficció, ficció prehistòrica més o menys ben documentada, però
ficció, i l’espectador ho sap. Tanmateix, no sempre resulta fàcil distingir entre les dades que propor
cionen la investigació de la prehistòria i la interpretació que d’ella es fa, amb la seua càrrega ideològica. D’aquesta manera l’espectador, quan veu plorar o enamorar-se a un neandertal, tendeix a pensar
que així degué ocórrer i «si hi ha una cosa que la investigació prehistòrica no pot abordar encara són
les individualitats, les subjectivitats, ni els vincles afectius, encara que sabem que van existir» (Sanahuja, 2004).
Compartim la idea de Martínez-Salanova (2008) quan diu que «les pel·lícules històriques estan
plenes de tòpics, inexactituds i anacronismes 2 . Així és el cine i és necessari endinsar-s’hi, i d’ací, si
un tema ha emocionat, anar darrere d’ell per altres mitjans per a descobrir què hi ha, la realitat i la falsedat, allò hipotètic i allò possible, allò metafòric i allò poètic, i comparar-ho amb fonts històriques,
altres documents, altres pel·lícules sobre el mateix tema».
[page-n-4]
PREHISTòRIA I CINEMA
Fent una breu anàlisi de les pel·lícules que recorren cronològicament la història del cine sobre prehistòria veurem com es presenten i representen les dones d’aquest període en els poc més de cent anys
de vida del cel·luloide.
Totes aquestes pel·lícules tenen en comú situar l’acció en la prehistòria, sent aquest concepte de
temps històric molt lax i diferent per a cada director i guionista. La prehistòria és presentada en totes
aquestes narracions fílmiques com aquell temps remot en què els éssers humans estan en contacte
directe amb la naturalesa, una naturalesa que no sempre va existir, però que ha calat en l’imaginari
col·lectiu gràcies, entre altres representacions, al cine. Naturalesa que conté animals que mai no van
conviure amb els humans (els dinosaures, per descomptat, encara que no sols), homínids que mai no
van poder estar en aquells llocs o relacions impossibles entre grups d’homínids que disten milions
d’anys i que no són més que el reflex de la intenció del seu director a l’hora de fer una comèdia, una
aventura o una metàfora de l’evolució humana.
Quant als gèneres, pràcticament tots s’hi troben representats: comèdia, drama, històric, ciènciaficció o aventures.
Si hi ha alguna cosa en comú que es pot subratllar en quasi totes aquestes pel·lícules és l’escàs
rigor històric i científic. Però és important observar que la intenció dels guionistes, en la major part
dels casos, no era ser fidel a l’estudi de la realitat prehistòrica. La prehistòria és el marc en què situar
una història d’amor, sexual, de lluita, de poder, metàfores totes que usen el passat per a acostar-se al
present de l’espectador i fer que la pel·lícula tinga més èxit (sobretot de taquilla). Aquesta realitat fa
que tot l’atrezzo, els decorats, el maquillatge, la perruqueria i el vestuari, arriben a ser un despropòsit
en la major part de les cintes, encaminat exclusivament a atraure el públic. Només El clan de l’ós de
les cavernes (The clan of the cave bear, Michael Chapman, 1986), La recerca del foc (La guerre du feu,
Jean-Jacques Annaud, 1981) i Ao, le dernier néandertal, (J. Malaterre, 2010), han fet un acostament a
la investigació prehistòrica per a presentar tant els espais en què es desenvolupa la història com els
personatges que hi apareixen.
I en tot aquest entramat, el paper que juguen les dones, siguen protagonistes, secundàries o figurants, és presencial. Elles sempre
apareixen sensuals, en molts casos explícitament sexuals 3 , escassament vestides, treballadores o ocioses 4 , submises o guerreres,
sàvies o no, seguint els cànons del moment
en què es va rodar la pel·lícula.
Així, les veiem en His prehistoric past
(Charles Chaplin, 1914) pentinades i maquillades estil anys vint del passat segle, robus3 Quando gli uomini armarono la clava e con le donne fecero din-don (Brutes i ben alimentades, l’any que comença la
no Corbucci, 1971)
Primera Guerra Mundial; submises i servici-
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
¿Com s’ha construït en el cine la imatge de les dones prehistòriques?
85
[page-n-5]
PREHISTòRIA I CINEMA
Begoña Soler Mayor
4
86
Fa un milió d’anys (One million B.C., Don Chaffey, 1966)
als, atentes als desitjos dels hòmens, en Les tres edats (Three ages, Buster Keaton, 1923) 5 o en Fa un
milió d’anys (One million years B.C., Don Chaffey, 1966) on el cos de Raquel Welch és realçat durant
tota la pel·lícula amb olis, un escàs biquini i una cabellera rossa digna de la millor perruqueria de
Los Angeles 6 . Però no sols la protagonista, totes les dones de la pel·lícula, tant rosses com morenes, són espectaculars per als paràmetres de
bellesa dels anys seixanta. I no únicament
en aquesta pel·lícula, que potser és la més
coneguda pel públic, sinó en totes elles, les
dones representaran el cànon de bellesa del
món occidental en cada moment i per a això
els directors les presenten sempre escasses de
roba, voluptuoses, sexuals i ben maquillades.
Per descomptat totes les dones són blanques,
quasi totes rosses, esveltes i guapes (són reflex del que als Estats Units es coneix com a
WASP White Anglo-Saxon Protestan people).
I açò ens condueix a parlar de l’etnocentrisme,
que segons el diccionari és la «Tendència dels
components d’un grup ètnic a considerar llur
grup superior als altres grups o a interpretar
les cultures alienes amb els criteris i valors de
5 Les tres edats (Three ages, Buster Keaton, 1923)
[page-n-6]
PREHISTòRIA I CINEMA
Fa un milió d’anys (One million B.C., Don Chaffey, 1966)
la pròpia cultura». Les pel·lícules que hem estudiat ens mostren un etnocentrisme exacerbat ja que
passen pel filtre de la cultura occidental (nord-americana i europea) totes les cultures prehistòriques
que representen en les seues històries, fent creure a l’espectador que les societats prehistòriques es van
comportar socialment i culturalment d’una manera molt semblant a l’occidental, que és presa com la
cultura superior. Apareix també l’etnocentrisme racial, ja que amb l’excepció de la comèdia Cavernícola, amb Ringo Starr (Caveman, Carl Gotlieb, 1981), en la qual apareixen un home asiàtic i un negre
7 , cap de les altres pel·lícules no presenta un sol personatge que no siga blanc, ja siga home o dona,
neandertal o sapiens. Amb tots aquests plantejaments, les dones són presentades en la major part dels
films des de dos paràmetres no precisament positius: l’etnocentrisme i l’androcentrisme.
Abans de prosseguir amb el tema, és important reflexionar sobre el moviment feminista que, després de la segona guerra mundial, entre els anys cinquanta i setanta del segle xx reivindica cada vegada
més clarament els drets de les dones, que arriben, a partir dels anys setanta, a instal·lar-se ja en les
universitats americanes i des d’allí a treballar a favor de les seues reivindicacions. És en el món anglosaxó i precisament als Estats Units –país on es produeixen la major part de les pel·lícules que hem
analitzat– on el moviment feminista té un auge especialment important. Com explica Joan Scott en
l’article «La historia del feminismo» (2006), «les feministes han sigut revolucionàries dedicades a derrocar el patriarcat, a trencar les cadenes opressores del sexisme, a alliberar les dones dels estereotips
que les confinen i a posar-les en l’escenari de la història». Encara més, la crítica feminista sosté que
en el cine clàssic1 els personatges femenins són un complement dels masculins o del protagonista.
1. Cine clàssic de Hollywood és el produït per les companyies americanes establides a Hollywood entre 1930 i 1955.
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
6
87
[page-n-7]
PREHISTòRIA I CINEMA
Cavernícola (Caveman, Carl Gottlieb, 1981)
Begoña Soler Mayor
7
88
Coincidint amb l’anomenada segona onada del feminisme, que busca models explicatius alternatius a la conceptualització i l’estudi de les dones des de l’antropologia, comencen a aparéixer els
primers treballs del que es denominarà «arqueologia del gènere» (gender archaeology) o «arqueologia
de les dones», que es qüestiona el paper de la dona en els distints moments de la prehistòria i que
té els seus inicis també en els anys setanta amb el treball de Sally Linton sobre la importància de la
recol·lecció per a la subsistència i la seua vinculació a les activitats femenines (Linton, 1971).
Però res de tot aquest procés no es tradueix en les pel·lícules, aquell moviment social i intel·
lectual queda molt lluny de la realitat cinematogràfica que busca altres referents concordes amb el
model de societat patriarcal predominant i
que aconsegueix transmetre uns valors molt
conservadors per als grups humans de la prehistòria i especialment per a les dones. És el
moment en què es gesten les comèdies ita
lianes com un exemple de com les dones són
presentades davant del públic com a objectes
sexuals 8 . D’aquesta manera el cine ha ajudat enormement, com explica Olga Sánchez,
a «construir un passat a la mida de la necessitat de reconfirmació del present» (Sánchez,
2008).
8
Quando gli uomini armarono la clava e con le donne fecero din-don
(Bruno Corbucci, 1971)
[page-n-8]
PREHISTòRIA I CINEMA
En una pel·lícula apareixen diferents personatges i la rellevància de la seua presència en el film fa que
siguen protagonistes, coprotagonistes, secundaris o figurants. De les pel·lícules analitzades, algunes
d’elles porten la paraula dona en el títol, la qual cosa podria fer pensar que seran protagonistes, i no
obstant això, només ho són realment en tres: Prehistoric Women (Gregg C. Tallas, 1950), The wild women of Wongo (James L. Wolcott, 1958) i El clan de l’ós de les cavernes, encara que apareixen com a coprotagonistes en onze produccions més, però sempre compartint el protagonisme amb un personatge
masculí. La major part de les analitzades se centren cronològicament en l’etapa que correspondria a
les societats caçadores-recol·lectores-pescadores de la prehistòria i l’acció se situa cronològicament
entre 80.000 i 10.000 anys abans del present, i cal ressenyar que en totes elles el fet de ser protagonista
confereix a la dona un paper positiu.
El personatge-tipus de dona protagonista que trobem en aquest conjunt de pel·lícules varia molt
d’una narració a una altra, segons el gènere, la intenció del director respecte a la resposta del públic i
el rigor que la història presenta.
Fa un milió d’anys és una pel·lícula imprescindible en parlar de dones protagonistes pel fet de formar part de l’imaginari col·lectiu gràcies, sobretot, a la presència de Raquel Welch. Ella serà la dona
intel·ligent, la que mostrarà a l’home rude i poc educat (encara que potser els dos siguen sapiens) els
avantatges de la «civilització». En aquesta pel·lícula la dona és coprotagonista de la història, però és
la que mostra el camí de l’evolució. Una dona sexual i exuberant que realça els seus atributs femenins,
atributs relacionats amb la procreació, i que sempre es mostrarà tendra. Totes les dones de la seua
tribu (la més avançada tècnicament i socialment) són rosses, mentre que les dones de l’altra tribu, la
menys evolucionada, són morenes. Totes elles, rosses i morenes, són belleses esculturals per als paràmetres del moment –i podríem dir que hui encara ho podrien ser excepte pels gestos y la manera de
moure’s.
Un altre tipus de protagonista totalment diferent és Ika 9 , coprotagonista de La recerca del foc.
Representa una dona sapiens que l’atzar relaciona amb un grup de neandertals. Ella és diferent i
el fet de ser sapiens és el que li confereix la seua capacitat d’aprenentatge i més coneixements que
els seus companys de viatge. Ella és capaç de parlar, de riure, de fer foc, etc., coses totes elles que
despertaran la curiositat dels neandertals, representats ací molt menys llestos i organitzats del que
ja l’any 1981 els estudis arqueològics permetien saber. En aquest cas, Jean-Jacques Annaud ha triat
una dona per a representar-nos els sapiens, com a símbol de major organització social i èxit evolutiu. Aquest fet és important ja que en la novel·la (J.H. Rosny, París, 1913) de la qual es nodreix la
pel·lícula, aquest personatge no existeix tal com Annaud el presenta. Suposem que s’inspira en un
dels grups que apareixen en el text de Rosny, on les dones es mostren més avançades tecnològicament que el protagonista i una d’elles és la que li ensenya a fer foc –encara que en la novel·la el fa
amb dues pedres de sílex i marcassita, la qual cosa està millor documentada arqueològicament. La
pel·lícula presenta uns altres tòpics relacionats amb les dones com ara la fecunditat. És el cas de
les altres dones sapiens del grup d’Ika que són corpulentes, de pits grans, i recorden enormement
algunes de les figuretes femenines com les dels jaciments paleolítics de Lascaux o Brassempouy, a
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
Les protagonistes
89
[page-n-9]
PREHISTòRIA I CINEMA
9
Rae Dawn Chong en La recerca del foc (La guerre du feu, Jean-Jacques Annaud, 1981)
França, i en el film apareixen per a aparellar-se amb el neandertal. Cal ressaltar el fet que el director
haja volgut representar l’evolució humana en una dona. Ika, com Ayla o Aki, mostren implícitament que són les dones d’aquests grups les que fan l’important paper de transmissió d’informació,
de valors i de coneixements, cosa que s’apunta també des de la investigació arqueològica sobre les
dones i des dels estudis etnogràfics.
En El clan de l’ós de les cavernes, Ayla 10 és la protagonista que dirigeix la història i qui explica la
prehistòria a través de la seua pròpia vida i les seues relacions amb els altres membres del grup. És
la dona que posseeix el coneixement, però ha d’adaptar-se a les normes del grup. Amb tot, és una
dona que vol ser independent, tindre criteri, etc. I això quasi li costa la vida perquè s’atreveix a usar
armes, caçar, en definitiva, a desafiar les normes del grup. Aquest guió ens transmet la imatge d’un
grup neandertal on les dones estan sempre en un segon pla, són imprescindibles, però no tenen la
capacitat de decidir sobre les accions del grup, a excepció de la dona curandera que és l’única que
Begoña Soler Mayor
10
90
Daryl Hannah en El clan de l’ós de les cavernes (The clan of the cave bear, Michael Chapman, 1986)
[page-n-10]
PREHISTòRIA I CINEMA
Aruna Shields en Ao, le dernier néandertal (Jacques Malaterre, 2010)
pot atrevir-se a contradir o a participar en les decisions. Per això a Ayla li ensenyaran també l’art de
la curació. En definitiva, transmet la idea que els grups neandertals funcionaven com una societat
patriarcal, on les dones estaven sotmeses al poder i a les decisions dels barons del grup.
Ao, le dernier néanderthal (J. Malaterre, 2010) es va estrenar a França i en alguns altres països europeus, però encara no ha sigut presentada a Espanya. És la pel·lícula més recent i té una clara vocació
de pel·lícula històrica d’aventures. En aquesta pel·lícula, com en La recerca del foc, es va comptar amb
la col·laboració i l’assessorament d’arqueòlogues, com ara la doctora Marilène Patou, prehistoriadora
del Museu de Ciències de París, involucrada en els equips d’investigació que més recentment estan
treballant sobre el món dels neandertals, la seua extinció i el seu contacte amb els primers sapiens
europeus.
La protagonista d’Ao, Aki 11 , és una dona que no es mostra submisa, que posseeix coneixements
suficients per a manejar-se en el medi en què viu, que és forta i té criteri. També és una sapiens que
mostra tota la seua saviesa a un neandertal tendre i disposat. La cinta la presenta més intel·ligent per
ser sapiens i el fet que siga dona és el toc que necessita per a desenvolupar els diferents temes que la
pel·lícula aborda. Però a diferència de la majoria dels films, ací trobem grups humans on el nombre
de dones i d’individus infantils representats pot acostar-se a la realitat prehistòrica. De la mateixa manera que és ressenyable que les partides de caça i d’assalt siguen mixtes –on les dones tenen almenys
tant de protagonisme com els homes– o que en l’intercanvi entre grups no intervinguen exclusivament les dones sinó també individus infantils i adolescents. Ofereix a l’espectador la possibilitat de
plantejar-se que les coses també van poder succeir així. Si bé és cert que la investigació prehistòrica en
aquests moments no pot explicar com es repartien els diferents treballs quotidians entre els diferents
membres del grup.
No tenen res a veure amb les tres dones anteriors, ni la història ni les protagonistes de Prehistoric
women, una història de protagonistes coral. Pareix inspirar-se en el mite de les amazones, vist com
un grup de dones que sobreviuen soles 12 i que lluiten contra els homes 13 , fins que s’adonen que és
millor estar amb ells i passen de ser dominadores a dominades amb plaer. Mentre es mantenen soles,
assumeixen els rols que el cine i una bona part de la història de la investigació ha donat als homes:
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
11
91
[page-n-11]
PREHISTòRIA I CINEMA
12
Dones pescant. Prehistoric women (Gregg C. Tallas, 1950)
13
Dones lluitant. Prehistoric women (Gregg C. Tallas, 1950)
agressivitat i falta de sentiments. En el moment en què decideixen que estan millor amb els homes es
converteixen en dòcils, submises i dones alegres.
Un plantejament molt distint té The wild women of Wongo. En aquesta història un experiment
de la mare naturalesa fa que hi haja dos grups d’homes i dones. Un el componen dones boniques i
homes lletjos (sempre dins dels cànons occidentals de bellesa). En l’altre es troben les dones lletges
i els homes guapos. Segons l’argument, l’experiment no funciona. Quan les dones de Wongo –les
boniques– coneixen un home guapo de l’altra tribu, només volen estar amb els guapos i viceversa.
Amb un argument d’allò més absurd, el director es va preocupar, no obstant això, de mostrar el
treball de les dones en l’interior del poblat: ceràmica, cistelleria, carrejament de llenya, atenció dels
menors, etc. 14 , i el dels hòmens procurant
l’aliment fora, en aquest cas pescant. També
en aquesta història ells són els que tenen el
poder, són els reis, tenen les llances i salvaguarden el seu grup de l’atac dels homesmona.
Coprotagonista és també la fetillera de
Criatures oblidades pel món (Creatures the world
forgot, Don Chaffey, 1971), una dona madura,
dura, que farà complir tots els preceptes del
grup per mitjà de castics físics i tortura per a
les dones que desafien l’autoritat. És la dona
protagonista amb més pes en la presa de decisions del grup 15 .
Altres protagonistes provenen d’un gènere diferent, són Vilma i Betty d’Els Pica14 The wild women of Wongo (James L. Wolcott, 1958)
pedra (The Flintstones, Brian Levant, 1994).
92
[page-n-12]
PREHISTòRIA I CINEMA
Ambdues van saltar de la xicoteta a la gran pantalla i hem de parlar d’elles perquè, igual que
Raquel Welch, formen part de l’imaginari col·
lectiu. Ambdues reprodueixen els estereotips de
la dona americana de classe mitjana dels anys
seixanta del segle xx: Ama de casa feliç, que viu
per a satisfer els desitjos del seu marit, sense independència econòmica i subjecta a les normes
socials, però satisfeta i assumint que viu en el
millor dels mons possibles. Ací la prehistòria és
un simple decorat.
15
Dona xaman. Criatures oblidades pel món (Creatures the world forgot, Don Chaffey, 1971)
Actituds representades
Podria semblar exagerat, fins i tot sorprenent, que des de les primeres pel·lícules mudes de Chaplin
His prehistoric past, i de Keaton Les tres edats fins a les més recents, les actituds que representen les
dones de la prehistòria siguen tan semblants. Però no ho és tant si tenim en compte que sempre es
representa una societat patriarcal en què a les dones se’ls atribueix un determinat comportament
social i familiar, quasi sempre secundari.
L’actitud més clara i repetidament representada és la submissió. Són personatges, protagonistes o no, que sempre es mostren dominats, mitjançant violència o sense ella, en poder dels
homes. La submissió de la dona és sempre reflex del respecte que han de tindre a l’ordre social
establit i al poder, que l’exerceixen els homes, i no acatar-lo o enfrontar-se a ell suposa la mort o
el desterrament.
El clan de l’ós de les cavernes (The clan of the cave bear, Michael Chapman, 1986)
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
16
93
[page-n-13]
PREHISTòRIA I CINEMA
Begoña Soler Mayor
17
94
Escena d’amor. La recerca del foc (La guerre du feu, Jean-Jacques Annaud, 1981)
L’altra actitud més representada és la sexual. Aquesta s’enfoca des de diversos punts de vista
molt diferents segons siga el gènere de la pel·lícula. D’una banda apareixen el sexe i les actituds
sexuals que es relacionen amb la procreació; actituds que inclouen tant la dominació i la violació,
com l’enamorament o l’atracció. Aquestes actituds apareixen representades en pel·lícules com El
clan de l’ós de les cavernes, un clar exemple de la dominació 16 ; La recerca del foc, amb una dosi de dominació i una altra d’enamorament 17 , i finalment en Ao, le dernier néandertal on trobem una actitud
sexual més semblant al que s’entendria com un comportament sexual actual, on les dones poden
decidir sobre la seua sexualitat, la qual cosa no significa que en el passat fóra així. Hi ha múltiples
possibilitats de relacions sexuals entre els sers humans i, difícilment, podran arribar a conéixer-se
les que van practicar els nostres avantpassats prehistòrics, més enllà de la relació mascle-femella per
a la procreació.
Un altre enfocament completament diferent és el de pel·lícules com Quando le donne avevano la
coda (Pasquale Festa Campanille, 1970) i les dues següents Quando le donne persero la coda (Pasquale
Festa Campanille, 1972) i Quando gli uomini armarono la clava e con le donne fecero din don (Bruno
Corbucci, 1971) considerades dins del gènere de la comèdia italiana dels anys setanta. Només el títol
ja ens posa en guàrdia del que podem esperar. En aquestes cintes el que es produeix pel que fa al tractament de les dones és una cosificació 18 . Les dones són objectes sexuals i poc més. Una mostra d’això
és que quan les dones apareixen ho fan escassament vestides, sensuals, i sembla que la seua funció –si
en tenen– és satisfer les necessitats sexuals dels homes, i en aquesta sèrie de pel·lícules en particular
la imatge de les dones podem afirmar que arriba a ser vexatòria.
Tanmateix, l’actitud maternal que sempre s’associa a les dones a penes queda reflectida en aquests
films. És cert que són elles les que apareixen sempre associades als xiquets i xiquetes i fins i tot es veuen diversos parts en Criatures oblidades pel món, El clan de l’ós de les cavernes i Ao, le dernier néandertal,
però sense mostrar un excés de dedicació. No es posa èmfasi en la part de les relacions interpersonals,
potser perquè no cal insistir en això o perquè no afavoreix les idees de la major part dels guions encaminats a contar històries en què la maternitat o les relacions adultoinfantils no tenen cabuda. I és ací
quan hem d’esmentar el fet que en moltes d’aquestes pel·lícules la presència de xiquetes i xiquets en
[page-n-14]
PREHISTòRIA I CINEMA
els grups és escassa i el seu paper nul·la excepció de Criatures oblidades del món, Prehistoric women, Fa un milió d’anys o Ao, le dernier néandertal
19 , la qual cosa no s’ajusta al que la investigació
etnoarqueològica mostra, ja que els menors, a
partir d’una edat molt primerenca (com s’observa en els grups caçadors-recol·lectors actuals
com els mbuti), aporten el seu treball al grup i,
en la mesura de les seues possibilitats, realitzen
una labor tan indispensable com qualsevol altra, i, en nombre, la seua representació també
18 Quando gli uomini armarono la clava e con le donne fecero din-don
és considerable.
(Bruno Corbucci, 1971)
Molly Haskel, crítica de cine americana que
va escriure From Reverence to Rape: The Treatment
of Women in Movies (1974), va fer una anàlisi dels estereotips femenins en el cine en el seu llibre i va
concloure: «Les dones sempre protagonitzen personatges dèbils, romàntics, vicaris respecte al protagonista masculí, sense autonomia narrativa, i que estan disposats a abandonar els seus propis anhels
per l’amor dels hòmens» (citat per C. Reynoso). Açò es veu clarament en la major part de pel·lícules
analitzades i un exemple clar són el grup de dones de Prehistoric women que abandonen la seua independència per amor als homes.
Treballs realitzats
Tal com hem referit anteriorment, una bona part d’aquesta filmografia reflecteix els rols que la so
cietat tradicional occidental ha atorgat a les dones en cada moment, sense cap base documental per
Ao, le denier néandertal (Jacques Malaterre, 2010)
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
19 Intercanvi.
95
[page-n-15]
PREHISTòRIA I CINEMA
Begoña Soler Mayor
a realitzar aquestes atribucions. Així, excepte en
aquelles pel·lícules en què les dones assumeixen rols masculins, com en Prehistoric women,
les dones no organitzen, ni són reines, ni dirigeixen o assumeixen de forma clara el paper
de garants de l’economia del grup. No obstant
això, sí que són representades com a fetilleres o
sanadores en El clan de l’ós de les cavernes o en
Criatures oblidades pel món, és a dir, aquelles a les
quals se’ls atribueix un poder o saviesa extraordinària, encara que curiosament són dones que
20 Processant aliments. Criatures oblidades pel món (Creatures the
el gran públic definiria com poc agraciades –a
world forgot, Don Chaffey, 1971).
excepció d’Ayla representada per Daryl Hanna–.
És a dir, que el model de saviesa que representen les dones del cine estaria renyit amb la possibilitat
de ser una dona bonica.
Els treballs que les dones fan en la ficció cinematogràfica apareixen associats quasi sempre a
l’àmbit domèstic. Això ho veiem des de les comèdies de Chaplin o Keaton on elles agranen, netegen,
ordenen, fins a les pel·lícules molt posteriors com per exemple Criatures oblidades pel món, La recerca
del foc o El clan de l’ós de les cavernes, on les dones es dediquen a l’elaboració de cistelleria, ceràmica,
objectes d’adorn, processat d’aliments, atenció dels xiquets i xiquetes i en alguns casos a la recol·
lecció, la pesca i excepcionalment la caça 20 .
Una excepció és Aki, la protagonista d’Ao, le der
nier
néandertal, que és capaç de fer els mateixos treballs que
s’atribueixen als homes; ella caça, pesca, coneix el territori,
les plantes, els recursos, és capaç d’organitzar i no per això
deixa d’atendre el seu fill o de mostrar-se maternal sense
que això li impedesca ser eficient i capaç. Aquesta protagonista ens planteja una altra realitat quotidiana que pogué
ser així, o no.
Els estudis recents sobre el treball de les dones en la
prehistòria (Allison, 1999; González Marcén, 2000; Soler, 2006; Sánchez Romero, 2007 i 2008; Hernando, 2008,
i molts altres) 21 ens mostren que, efectivament, moltes
d’aquestes tasques van ser o van poder ser dutes a terme per
dones. Però també ens expliquen la importància d’aquest
tipus d’activitats (conegudes en la bibliografia arqueològica
com «activitats de manteniment») i com a aquestes no se’ls
pot atribuir una categoria inferior dins de les activitats del
grup, ni que suposen que les dones no tingueren capacitat
21 Publicació sobre arqueologia i gènere
d’organització i gestió del grup, i per descomptat no tenen
96
[page-n-16]
PREHISTòRIA I CINEMA
per què suposar cap tipus de submissió. Perquè en les pel·lícules totes aquestes activitats són relatades com a treballs de menor importància a aquells que desenvolupen els protagonistes masculins.
Però això no és gens estrany si analitzem com la història, l’antropologia i la mateixa investigació
arqueològica s’han comportat històricament de la mateixa manera. Així ho han explicat autores com
Conkey i Spector (1998): «The man perspective is taken to be representative of the culture, whereas the female view is typically portrayed as peripheral to the norm or somehow excepcional or idiosyncratic».2 I el cine
absorbeix aquesta informació, com la resta de la societat, i torna aquesta interpretació androcèntrica
de la prehistòria en forma d’imatges que van directament al nostre cervell que processa les dades, les
emmagatzema i, d’una manera inconscient, evocarà aquestes imatges cada vegada que la paraula ‘prehistòria’ s’encreue en el nostre camí, si no hem rebut cap altre estímul al llarg de la nostra formació.
El cine és ficció i fantasia, no ho oblidem. Utilitza els recursos de la història passada i present, i imagina la futura. En aquest sentit, el cine representa la llibertat d’expressió, de creació, d’imaginació, la
possibilitat d’evadir-se de la realitat i entrar en mons allunyats del que ens engul. Però el cine també
s’utilitza, de forma sovint implícita, per a formar, instruir, informar, adotzenar o adoctrinar i ací hi
ha molt a dir sobre com el cine ha sigut, fins al present, el major creador d’imatges populars sobre el
nostre passat històric, el de les societats i per tant el de les dones, molt més que els llibres, els còmics
o les fotografies ja que ha arribat a un públic més ampli i amb una formació molt variada.
En aquest article ens hem acostat a la representació que el cine ha fet de les dones de la prehistòria fins hui i hem observat com aquest mitjà –però també la televisió, les publicacions divulgatives i
fins i tot les científiques– reforça contínuament tot tipus d’estereotips sobre les dones. Quasi sempre
les representen en papers secundaris i tradicionals, ancorats en l’historicisme i amb els mateixos rols
que se’ls han atribuït socialment des de l’antiguitat. Quan les protagonistes són dones que demostren
coneixements, independència i poden ensenyar alguna cosa és perquè són sapiens enfront de neandertals o sapiens enfront d’altres sapiens amb menor informació, la seua condició de dona és escassament utilitzada com a característica de saviesa, coneixement o capacitat d’organització.
I totes aquestes representacions s’emmarquen dins dels valors sexistes que el cine i la societat han
atribuït a les dones del passat: submissió, sexe i procreació. Però no significa que l’art cinematogràfic
haja tractat d’una manera especialment negativa les dones enfront de la ciència, la història o la investigació; el cine és un reflex de la societat que el genera i com explica González Marcén (2008:92-93)
«la prehistòria… és una arma poderosa per a la construcció i deconstrucció de les ideologies. És en la
prehistòria més profunda quan sorgeix la nostra espècie i es defineixen les seues pautes de comportament biològic i cultural; però també és quan apareixen tots aquells components, materials i socials,
que conformen la base de la vida social…».
2. La perspectiva masculina es considera representativa de la cultura, mentre que el punt de vista femení és presentat com
a perifèric a la norma o com una cosa excepcional o idiosincràtica.
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
CONSIDERACIONS FINALS
97
[page-n-17]
PREHISTòRIA I CINEMA
Durant el segle xx s’ha produït un combat constant per l’obtenció dels drets de les dones, per la
seua visibilitat en la història i per la seua participació en els esdeveniments socials. I, encara que des
del final del segle xix hi ha dones que dirigeixen pel·lícules, només quan determinades cineastes (Liliana Cavani, Iciar Bollain) comencen a posar en valor les històries de dones s’ha pogut començar a
veure una part de les històries de les dones en la gran pantalla.
Si la investigació arqueològica ha començat a ocupar-se de traure a la llum les dones de la prehistòria fa només trenta anys al nostre país, no és estrany que el cine i altres mitjans de divulgació tarden
un temps a assumir les noves informacions que sobre el paper de les dones en la prehistòria apareixen
d’una manera continuada i cada vegada més imparable.
Begoña Soler Mayor
Bibliografia
98
Adovasio, J. M.; Soffer, O.; Page, J. (2008): El sexo invisible. Ed. Lumen, Barcelona, p. 355.
Allison, P. (ed.) (1999): The Archaeology of Household Activities. Routledge, Londres i Nueva York.
Conkey, M. i Spector, J. (1998): «Archaeology and the study of gender». En K. Hays-Gilpin and D. S.
Whitley (ed): Reader in Gender Archaeology, p. 11-45.
García-Raffi, F. i Hernández, FJ. (2009): «Cinema i coneixement». En Didàctica de la pantalla. Per una
pedagogia de la ficció audiovisual. Projecte Espaicinema, Universitat de València, València.
González Marcén, P. (2000): «Mujeres, espacio y arqueología. Una primera aproximación desde la
investigación española». En P. González Marcén (ed.): Espacios de género en arqueología. Arqueología espacial 22, Seminario de Arqueología turolense, Teruel, p. 11-22.
— «La otra Prehistoria: creación de imágenes en la literatura científica y divulgativa». Arenal, 15(1),
Granada, p. 91-109.
Haskel, M. (1987): From Reverence to Rape: The Treatment of Women in Movies. University of Chicago.
Segona edició revisada. ISBN 0226318850
Hernández, P. J. (1997): «Luces, cámara, ¡acción!: Arqueología, Toma 1». Complutum 8, p 311-334.
Hernando, A. (2000): «Factores estructurales asociados a la identidad femenina. La no-inocencia de
una construcción socio-cultural». En A. Hernando (ed.): La construcción de la subjetividad femenina. Instituto de investigaciones feministas, Madrid, p. 101-142.
— Arqueología de la identidad. Ed. Akal, p. 224.
— «Mujeres y prehistoria. En torno a la cuestión del origen del patriarcado». En M. Sánchez Romero
(ed.): Arqueología y Género. Universidad de Granada, Granada, p. 73-109.
— «Género y sexo. Mujeres, identidad y modernidad». En Claves de la razón práctica, Editores Promotora General de Revistas, PROGRESA, p. 188.
Linton, S. (1971): «Woman de Gatherer: Male Bias in Anthropology». En S. E. Jacobs (ed.): Women in
perspective: A guide for cross cultural Studies. University of Illinois Press, Urabana, p. 9-21.
Pedraza, P. (2002): Guía para ver y analizar La mujer pantera. Jacques Tourneur (1942). Nau llibres Octaedro, València, p. 101.
Prósper Ribes, J. (2004): Elementos constitutivos del relato cinematográfico. Ediciones UPV, València.
[page-n-18]
PREHISTòRIA I CINEMA
¿Eren així les dones de la Prehistòria?
Reynoso, C. (2007): «La representación de la mujer en el cine expresionista». Trabajo realizado en
el contexto de la materia Principales corrientes del pensamiento contemporáneo de la carrera de
ciencias de la comunicación, Buenos Aires.
Sanahuja, E. (2004): Cuerpos sexuados, objetos y prehistoria. Ed. Cátedra, Madrid.
Sánchez Liranzo, O. (2008): «El debate teórico en los estudios de la arqueología del género y su incidencia en la prehistoria». En L. Prados, i C. Ruiz (ed.): Arqueología del género. Primer Encuentro
Internacional en la UAM. Colección de Estudios, Ediciones de la UAM, Madrid.
Sánchez Romero, M. (ed.): Arqueología y Género. Universidad de Granada, Granada, p. 499.
— Arqueología y Género: vida cotidiana, relaciones e identidad. Complutum 18, Madrid.
Soler, B. (coord.) (2006): Les dones en la Prehistòria. Museu de Prehistòria de València. Diputació de
València. València
Scott, J. (2006): «La historia del feminismo». En M. T. Fernández Aceves, C. Ramos Escandón i S. S.
Porter (coord.): Orden social e identidad de género. México, siglos XIX y XX CIESAS, Universidad
de Guadalajara, México. Versión al castellano de Luisa Gayabed.
Testart, A. (1982): Les chasseurs-cueilleurs ou l’origine des inégalités. Société d’Ethnographie (Université
Paris X-Nanterre), Paris, p. 254.
— (1986): Essai sur les fondements de la division sexuelle du travail chez les chasseurs-cueilleurs. EHESS
(Cahiers de l’Homme), Paris, p. 102.
Wolf, E. (1987): Europa y la gente sin historia. Fondo de Cultura Económica, México.
www.cinehistoria.com (2008).
99
[page-n-19]