[page-n-1]
PREHISTòRIA I CINEMA
¡Aquestes pel·lícules
són genials!
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València
Fer una exposició sobre la prehistòria en el cine suposava, quan es va plantejar fa un parell d’anys, un
projecte tan apassionant com ho eren les pel·lícules mateixes, alhora que un gran repte en ser la primera vegada que, en un museu i a Espanya, s’abordava el cine de temàtica prehistòrica des de la perspectiva de la investigació arqueològica. La iniciativa de l’exposició sorgeix quan les comissàries, Paula
Jardón i Clara Pérez, comenten la seua experiència en l’assessorament arqueològic de la pel·lícula de
Jean-Jacques Annaud Sa Majestat Minor (2007). Van estar, junt amb altres arqueòlegs col·laboradors,
en el rodatge del film a Alacant, compartint amb l’equip de la pel·lícula una experiència inoblidable,
treballant en tallers experimentals sobre la talla del sílex i el poliment de la pedra, la manufactura d’estris d’os, l’assaonament de pells, el teixit, la terrisseria o la mòlta de cereals. Finalitzat el rodatge, se’ls
planteja la possibilitat d’adquirir gran part del vestuari, adorns, accessoris i efectes originals de la pel·
lícula. Un bagatge esplèndid i únic que ens porta a pensar en la possibilitat de fer una exposició sobre
cine de temàtica arqueològica o prehistòrica, ja que l’ambientació del film se situa en els albors de la
civilització, en un horitzó imprecís entre els temps neolítics i calcolítics de l’àrea mediterrània, cap a
l’any 3.000 aC. Naturalment, el projecte expositiu pretenia anar més enllà. No es limitaria a una sola
pel·lícula, sinó que tractaria d’abastar la temàtica de la prehistòria al llarg de la història del cine, reflexionant sobre la forma en què es recrea i es documenta la Prehistòria en el cine o sobre quines són les
imatges i els missatges que les pel·lícules han transmés a la societat sobre els albors de la humanitat.
En suma, es tractava d’examinar quina ha sigut l’aportació del cine i el seu univers de ficció a la imatge
de les societats prehistòriques.
Si bé hi ha una àmplia filmografia sobre cine històric, amb la pretensió de recrear escenaris i formes de vida que van ser reals, la Prehistòria s’ha triat en menor grau precisament per no tindre versemblança històrica, per tractar-se d’èpoques de les quals resulta difícil recrear el paisatge i aproximar-se
als seus protagonistes, al seu hàbitat i a les seues formes de vida. Perdudes en el temps i en l’espai, les
epopeies que narren les pel·lícules ambientades en les èpoques prehistòriques s’aproximen en la seua
gran majoria al cine fantàstic i de ficció, o bé a les comèdies i paròdies. Només en les últimes dècades,
9
[page-n-2]
Helena Bonet Rosado
PREHISTòRIA I CINEMA
10
l’interés d’alguns directors per documentar-se i assessorar-se per especialistes en arqueologia prehistòrica, ens ha permés gaudir de llargmetratges que aconsegueixen una reconstrucció més fidedigna del
que va ser la humanitat paleolítica o neolítica, al si de la qual bé va poder discórrer la trama imaginada.
En aquest sentit, l’exposició «Prehistòria i Cinema» pretén donar a conéixer a un públic no especialitzat
les produccions audiovisuals que s’han realitzat sobre un dels períodes de la història de la humanitat
menys representats en el cine, al mateix temps que proposa una reflexió sobre la dualitat del coneixement i de la imatge de la Prehistòria que tenim en l’actualitat.
A pesar de ser una temàtica poc recurrent en el cine, s’hi han arreplegat més de huitanta films (vegeu el llistat annex) des del primer del 1905 Prehistoric peeps (Cecil Hepworth, 1905), fins al més recent
Ao, le dernier néandertal (Jacques Malaterre, 2010). No obstant això, tant per a l’exposició com per al
catàleg, la nostra atenció s’ha centrat en les pel·lícules més emblemàtiques o de major èxit de públic,
és a dir, en aquelles que podem considerar fites en la història del cine i, per extensió, en la memòria
col·lectiva. Queden fora d’aquesta mostra els documentals de divulgació científica i les pel·lícules
d’animació infantil per pertànyer a gèneres cinematogràfics amb característiques pròpies i amb una
producció tan extensa que requeririen d’un estudi específic. No per això, però, volem llevar importància a les nombroses sèries documentals que ens il·lustren sobre els orígens de la humanitat ni a aquells
dibuixos animats, com Els Picapedra d’Hanna-Barbera (1957) o la sèrie animada de televisió francesa
d’Il était une fois (1979), que van delectar els xiquets en les dècades dels anys seixanta a huitanta del
segle passat.
L’exposició «Prehistòria i Cinema» s’estructura en quatre espais que donen compte de com s’ha
construït el nostre imaginari col·lectiu sobre la Prehistòria a través del cine d’aquest gènere. El primer
àmbit tracta de la representació de les idees, amb la projecció de la pel·lícula The first circus (Dawley i
Sarg, 1921) sobre la paret d’una cova, fent referència al mite de la caverna de Plató. El recorregut continua a través d’una àmplia mostra de cartells de cine, llibres i material cinematogràfic que il·lustren
la gran varietat de gèneres i tractaments que el cine de ficció ha dedicat a la Prehistòria. El tercer àmbit
recrea una sala de cine per a assistir a la projecció d’un audiovisual que presenta els tòpics més generalitzats sobre la prehistòria incorporats al cine, com ara: la violència, l’amor i el sexe o la lluita amb
animals feroços. En l’últim àmbit es mostren les diferents parts que configuren una producció cinematogràfica: localitzacions, decorats, càsting, vestuari, maquillatge, atrezzo o música, recolzant-se, en gran
part, en la documentació, les imatges i els materials originals de la pel·lícula Sa Majestat Minor.
Com és habitual en les exposicions del Museu de Prehistòria, aquesta mostra es complementa
amb el present catàleg que arreplega set contribucions d’especialistes reconeguts en diferents camps
de l’arqueologia prehistòrica, la cinematografia o la sociologia, que aborden alguns dels aspectes més
destacats i debatuts de les pel·lícules ambientades en la Prehistòria, com la relació entre el coneixement científic i la ficció, la representació de la naturalesa humana i de la seua evolució, els paisatges i
les faunes dels temps quaternaris, el tractament de la dona, la importància de les bandes sonores o els
orígens del cine de ficció prehistòrica. Finalitza el llibre amb una entrevista a Jean-Jacques Annaud, realitzada amb motiu d’aquesta exposició, en la qual comparteix amb nosaltres experiències i reflexions
entorn de la seua llarga i variada filmografia.
[page-n-3]
PREHISTòRIA I CINEMA
1
Tarzan i el seu fill (Tarzan finds a son!, Richard Thorpe, 1939)
És inqüestionable la importància que va tindre la gran pantalla per a les generacions que vam nàixer
a mitjan segle xx. Vam veure tantes d’aquelles pel·lícules plenes de fantasies i d’ideals romàntics, on
l’heroi, la dama, el perill i l’aventura ens transportaven a mons fantàstics, que bé podem afirmar que el
cel·luloide va forjar els somnis, les il·lusions i els mites d’aquelles generacions. El cine era, i és, plaer,
entreteniment, fàbrica de sensacions, i, per a molts de nosaltres, les seues sales i pantalles van ser la
finestra des de la qual aguaitar l’exterior. «Pel·lícules d’indis i vaquers, de romans, d’amor, de guerra,
de por o espanyoles», així és com classificàvem les pel·lícules que es projectaven en els cines de barri
o en les terrasses d’estiu. Pel·lícules tolerades per a menors, censurades, bones, roïnes, roïníssimes, en
blanc i negre, en «technicolor» i fins i tot en «cinemascope». Pel·lícules que devoràvem en les vesprades
del diumenge, junt amb muntanyes de pipes, en llargues sessions de dos, tres i fins a quatre títols, en
aquells enormes cines tots ells hui desapareguts. Als xiquets els agradaven les «pel·lis» de guerra i de
por i a les xiquetes les d’amor, però a tots, absolutament a tots, ens agradaven les d’«aventures». Tarzan
i el seu fill (Tarzan finds a son, Richard Thorpe, 1939) 1 , Les mines del Rei Salomó (King Salomon’s mines,
Compton Bernett y Andrew Marton, 1950), Viatge al centre de la Terra (Journey to the center of the Earth,
Henry Levin, 1959), Cleopatra (Cleopatra, Joseph L. Mankiewicz, 1963) o Hatari (Hatari!, Howard
¡Aquestes pel·lícules són genials!
¿QUÈ ENS HA APORTAT LA CONFLUÈNCIA CINE-PREHISTÒRIA?
11
[page-n-4]
PREHISTòRIA I CINEMA
Helena Bonet Rosado
Hawks, 1962) van ser algunes de les nostres
preferides, mesclant-se en la nostra imaginació excitants aventures en països exòtics,
grans passions, misteris, tresors ocults, personatges roïns i bons. És curiós com sabíem
tots els noms de les «estrelles» de Hollywood,
però ni un tan sols dels directors. Tal vegada
siguen aquelles pel·lícules de romans, de selves i de safaris les que van despertar en molts
de nosaltres l’afició per l’arqueologia i pels
viatges exòtics.
És veritat que entre aquells títols que
van deixar empremta en la nostra memòria
hi havia prou pel·lícules de «romans», amb
pretensions d’il·lustració històrica, sobretot
les referides a la vida de Crist —algunes de
les quals continuem veient totes les setmanes
santes des de llavors, com Ben Hur (Ben-Hur,
William Wyler, 1959) i La túnica sagrada (The
Robe, Henry Koster, 1953), a més d’Els deu
manaments (The Ten Commandments, Cecil B.DeMille, 1956)—. No obstant això, els
períodes històrics precedents eren els grans
2 Los Picapiedra. El mapa misterioso. Películas. Hanna-Barbera Tomo
XXII. Colección jovial. Ediciones Recreativas, S.A. (E.R.S.A.) © Hannaabsents. Només els cinèfils podien haver vist
Barbera Productions, INC. 1973
alguns clàssics com His prehistoric past de
Charlie Chaplin (1914) o Les tres edats de Buster Keaton (1923), en pel·lícules de 8 o súper 8, aconseguides en cases de lloguer, com la botiga El Fonógrafo que freqüentava amb els meus pares i que va
estar oberta al carrer de Quart de València fins a mitjan anys setanta.
Als Estats Units i en alguns països d’Europa, s’havien estrenat prou pel·lícules sobre temàtica
prehistòrica però a Espanya coneixíem la prehistòria quasi exclusivament a través dels còmics, com
les historietes d’Hug el troglodita (Jorge Gasset Rubio) en el Tío Vivo (Dibujantes Españoles Reunidos),
o els dibuixos ja esmentats d’Els Picapedra 2 que ens van descobrir una enginyosa i divertida Edat
de Pedra sense cap pretensió de realitat. Caldria esperar a final dels anys seixanta perquè el gran públic contemplara per primera vegada en la pantalla, a través d’una gran producció nord-americana,
un film ambientat en la Prehistòria: Fa un milió d’anys de Don Chaffey (1966). En aquella època de
censura franquista, els jóvens no oblidarien la presència espectacular de Raquel Welch en biquini de
pells que, junt amb Ursula Andress eixint de l’aigua amb una peça igual blanca en James Bond contra el
doctor No (Dr.No, Terence Young, 1962), es van convertir en les sex symbol femenines dels anys seixanta. No va ser únicament la seua protagonista allò que va fer inoblidable Fa un milió d’anys, sinó el fet
que, per a frustració del món acadèmic, allò que quedaria gravat en l’imaginari col·lectiu de diverses
12
[page-n-5]
PREHISTòRIA I CINEMA
2001: una odissea de l’espai (2001: a space odyssey, Stanley Kubrick, 1968)
generacions d’espectadors era una infinitat de barbaritats històriques i mediambientals i uns escenaris
i conductes mancats de la mínima veracitat. El cert és que, arran d’aquesta pel·lícula, van proliferar
en la dècada dels setanta les pel·lícules de dones prehistòriques tallades pel mateix patró. Però cap
no aconseguiria l’èxit de Fa un milió d’anys i, si alguna d’elles es va estrenar a Espanya, va passar sense
cap ressò.
En aquells anys el contrapunt que podríem dir «intel·lectual» a aquestes pel·lícules va ser 2001:
una odissea de l’espai d’Stanley Kubrick (1968), l’escena inicial de la qual, els simis descobrint i tocant el
llis monòlit i llançant un os a l’aire l’ascensió del qual seguim amb alentiment, va motivar moltes vesprades de profunds debats entre els estudiants, sense que arribàrem a posar-nos d’acord sobre quin era
el missatge que ens volia transmetre el gran Kubrick: sens dubte, la pel·lícula s’iniciava recordant-nos
que l’útil, la ferramenta va ser una de les coses que ens va fer humans 3 . No obstant això, l’atenció de
la majoria dels cinespectadors seguia atrapada per les imatges de feroços dinosaures i humans lluitant
per la supervivència, tal com havien mostrat totes les pel·lícules des dels inicis del cine mut fins als
anys huitanta. Fins i tot la comèdia Cavernícola de Carl Gottlieb (1981), al nostre entendre una de les
millors paròdies sobre les pel·lícules d’ambientació prehistòrica realitzades en les dècades precedents,
va despertar interés, quasi exclusivament, per ser el seu protagonista el beatle Ringo Starr. En tot cas, no
va tindre l’èxit ni de fet resisteix la comparació amb altres comèdies ambientades en època romana,
com Golfus de Roma de Richard Lester (1966), La vida de Brian de Monty Phyton (1979) o History of the
world: Part I de Mel Brooks (1981).
Quan s’estrenà, el 1982, la pel·lícula La recerca del foc de J.J. Annaud, aquesta ens va captivar. I no
sols a arqueòlegs i historiadors, sinó també al gran públic, sobretot l’europeu molt més exigent amb el
cine històric que altres. Per primera vegada s’hi conjugava rigor històric i l’assessorament científic amb
la narració d’una història que podíem compartir i sentir, uns exteriors magnífics i les dosis adequades
d’aventura, acció i suspens, a més de tocs d’humor. Ja res no serà igual. Una nova imatge de la humanitat en els temps prehistòrics entrava en el cine per la porta gran.
¡Aquestes pel·lícules són genials!
3
13
[page-n-6]
PREHISTòRIA I CINEMA
Seguint els passos de La recerca del foc, s’han estrenat un bon nombre de pel·lícules fins als nostres
dies, però, desgraciadament, ja les hem vistes amb mentalitat d’arqueòloga i mirada adulta, lluny de la
innocència i la màgia de la infància. En aquestes últimes dècades es tendeix a abandonar aquell primer
tipus de pel·lícules que remetia a una paròdia dels temps prehistòrics, a excepció d’alguna incursió
poc afortunada com ara Any u d’Harold Ramis (2009), per a tractar de fer un cine de ficció prehistòrica
ja rigorosament documentat. Per comentar només la producció més recent, aquest seria el cas d’Ao,
le dernier néandertal de Jacques Malaterre (2010); observem que ara, en pretendre narrar històries que
resulten creïbles en la mesura que s’ajusten als coneixements de l’arqueologia prehistòrica, les pel·
lícules es van semblant cada vegada més als documentals de divulgació científica. La preocupació per
no caure en «errors prehistòrics» sembla que s’anteposa a l’originalitat del guió i el ritme de la trama.
Contrapunt d’aquest cine europeu que invita l’espectador a aprendre i a reflexionar sobre l’evolució i
la diversitat dels comportaments humans, el cine nord-americà ens continuarà sorprenent amb pel·
lícules fantàstiques i irreals, com 10.000 BC de Roland Emmerich (2008), el desplegament de recursos
i d’efectes especials de la qual té com a únic objectiu l’entreteniment del públic.
Helena Bonet Rosado
REFLEXIONS SOBRE IMAGINARI, PREHISTÒRIA I MUSEUS
14
La preparació de l’exposició «Prehistòria i Cinema» ens ha donat l’ocasió de gaudir de verdaderes joies
cinematogràfiques que, com la majoria d’arqueòlegs, desconeixíem perquè no van gaudir del privilegi
dels grans cartells que anunciaven les «estrenes». En tractar-se de cine de ficció o d’evasió, aquestes
produccions solen permetre’s més llicències que les referides a uns altres períodes històrics abusant de
qualsevol classe de tòpic, amb superwomen prehistòriques, homes-llop/neandertals, éssers monstruosos i dinosaures, que protagonitzen les aventures més diverses. Moltes les he trobades genials, algunes
perquè em recorden la infància, moltes pels seus excessos i idees, per submergir-nos en mons misteriosos i fantàstics, unes poques per ser obres mestres del cine mut o clàssic, i altres per la seua originalitat,
sobre la qual s’han inspirat moltes pel·lícules posteriors.
Sens dubte, la sorpresa més positiva han sigut les filmacions del cine mut que han deixat imatges
i escenes inoblidables: recordem Buster Keaton en Les tres edats (1923), vestit de troglodita, calçat amb
les enormes plantofes de pells, atalaiant l’horitzó damunt del cap del brontosaure, o el duel d’esgrima
amb garrots amb les seues capes de pells; l’inigualable Charlot, etern enamorat, vestit d’home de les
cavernes sense abandonar el seu bastó i el seu bolet en el curtmetratge His prehistoric past (1914). Però
especialment entranyables, i molt menys coneguts, són els curts de W. O’Brien, The dinosaur and the missing link (1915), Prehistory poultry (1916) o R.F.D. 10000 BC (1916), realitzats amb ninos d’animació de
fang o plastilina. D’aquest últim curt cal destacar personatges i seqüències que clarament van inspirar
els dibuixos animats d’Els Picapedra, com el carter (futur Pere) que reparteix el correu en un cotxe de
pedra arrossegat per un dinosaure. Òbviament, res no hi ha ací de prehistòric. També ha sigut interessant descobrir les nombroses versions que s’han fet al llarg de dècades sobre «mons oblidats», basades
en la novel·la d’A. Conan Doyle, i comprovar com continua sent El món perdut de Harry Hoyt i Willis
O’Brien (1925) sens dubte la millor de totes elles 4 . Faran falta més de setanta anys perquè es projec-
[page-n-7]
te un remake que estiga a la seua altura,
Parc juràssic (1993) d’Steven Spielberg.
No oblidem que les imatges de les
societats prehistòriques que ens brinden
les pel·lícules són el fruit de la creació
de directors i guionistes. I com a tal creació, el cine és capaç de mostrar-nos
mons imaginaris mai abans vistos però
possibles o no, igual que la literatura ens
va delectar amb Jules Verne. Per això, la
seua aportació és molt important ja que
contribueix a modelar les imatges que
poblaran la ment dels espectadors i, en
el cas que ara ens ocupa, les formes i
perfils del passat.
D’ací la importància de reflexionar
4 El món perdut (The lost world, Harry O. Hoyt, 1925)
sobre la imatge de les societats prehistòriques que ens transmeten algunes d’aquestes pel·lícules, de les quals destacarem dues característiques.
En primer lloc, l’elecció d’un escenari «prehistòric» es considera ben sovint com el més apropiat per a
la paròdia, en la qual allò prehistòric simplement afegeix una disfressa. És el cas d’un nombrós grup de
pel·lícules en què trobem des de creacions notables, com les clàssiques esmentades anteriorment, fins
a les comèdies italianes dels anys setanta que acaben inclinant-se del costat histrionicogrotesc. Si bé,
entre elles cabria destacar Grunt (1983) d’Andy Luotto, que ens submergeix en un divertit món «hippy
prehistòric» amb personatges surrealistes disfressats amb bolquers, d’abella maia o de bruixot hipnotitzador amb xanques de drag queen, per no parlar de les enginyoses escenes sobre el descobriment del
bumerang, el ball de claqué amb unes improvisades sabates de pedra o el descobriment de la cocaïna
amb les roselles, per a acabar en un espectacular número musical en una cova-discotequera.
En aquest apartat, tal vegada la pel·lícula més difícil d’encasellar seria Sa Majestat Minor de J.J.
Annaud (2007), ambientada a mig camí entre la prehistòria i la història, en una illa de l’Egeu durant
el neolític. Es tracta d’un relat irònic sobre el poder, amb una història on es mescla mitologia i fantasia
contada amb un humor irreverent i provocador que ens recorda en diverses seqüències el Satyricon
(1969) de Federico Fellini.
I en segon lloc, una altra característica és com una part d’aquestes pel·lícules s’aproxima al món
prehistòric a través de la imatge que Occident tenia sobre les societats tradicionals, les llavors anomenades «primitives actuals». La connexió entre Prehistòria i «primitivisme» es dóna en la majoria
de les pel·lícules, però, tal vegada, on millor es veu reflectida és en pel·lícules com Fa un milió d’anys
de Hal Roach (1939) i en Prehistoric women (1950) de Gregg C. Tallas. L’encant d’ambdues resideix
en la seua semblança amb les pel·lícules de Tarzan, l’heroi «salvatge» més gran de la història del cel·
luloide. Els directors van utilitzar l’èxit d’aquesta saga d’aventures dels anys quaranta i cinquanta del
segle xx, ambientada en la selva africana, per a adaptar-lo a la prehistòria. Així, en Prehistoric women
¡Aquestes pel·lícules són genials!
PREHISTòRIA I CINEMA
15
[page-n-8]
PREHISTòRIA I CINEMA
viuen en cabanyes en els arbres, usen lianes i lluiten contra panteres. L’home, com a descobridor i
amo del foc, és a dir, del poder, es converteix en el dominador, primer de les feres i després de les
dones. És l’etern enfrontament de l’heroi i el monstre (llegiu també fera), de l’home enfront de la
naturalesa salvatge, d’allò que coneix enfront d’allò que desconeix (llegiu també l’altre, el diferent),
que trobem en totes les iconografies i llegendes des de la Prehistòria fins als nostres dies. I així en les
pel·lícules de ficció prehistòrica, l’home sapiens s’enfronta al monstre, a l’altre, que habita en una
naturalesa salvatge i inhòspita i la imatge de la qual pot variar des de dinosaures i neandertals fins a
les dones mateixes.
La reflexió final ens encamina de nou al mite de la caverna per a preguntar-nos sobre el paper del
museu en la transmissió de la imatge de la humanitat prehistòrica en tant que el museu custodia les
restes d’aquelles societats i les estudia, projectant la seua «ombra» sobre la paret del fons de la cova.
Veure com hi ha tractat i transmés el cine la imatge dels homes i les dones de la prehistòria i com
la societat ha assimilat aquest missatge, al llarg de cent anys, ens porta a la realitat del museu i de la
història de la investigació. El nostre compromís amb la societat és múltiple, perquè, a més de portar
una labor investigadora i patrimonial, som conscients de ser un centre educatiu pel qual passen a
l’any milers de visitants, la majoria escolars, als quals per mitjà del llenguatge expositiu de plafons
i audiovisuals, dels tallers didàctics, de les recreacions i teatralitzacions històriques i dels objectes
mateixos, els estem transmetent no sols informació històrica, sinó també la nostra pròpia lectura. En
aquest sentit, un tractament correcte del paisatge, de la fauna i del comportament dels grups humans
que van habitar les nostres terres durant la prehistòria és fonamental. Al museu li correspon, doncs,
trencar amb tòpics i estereotips, separar ficció de realitat. Esperem que aquesta exposició i aquest llibre hi contribuïsquen.
Helena Bonet Rosado
The End
16
[page-n-9]
PREHISTòRIA I CINEMA
¡Aquestes pel·lícules
són genials!
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València
Fer una exposició sobre la prehistòria en el cine suposava, quan es va plantejar fa un parell d’anys, un
projecte tan apassionant com ho eren les pel·lícules mateixes, alhora que un gran repte en ser la primera vegada que, en un museu i a Espanya, s’abordava el cine de temàtica prehistòrica des de la perspectiva de la investigació arqueològica. La iniciativa de l’exposició sorgeix quan les comissàries, Paula
Jardón i Clara Pérez, comenten la seua experiència en l’assessorament arqueològic de la pel·lícula de
Jean-Jacques Annaud Sa Majestat Minor (2007). Van estar, junt amb altres arqueòlegs col·laboradors,
en el rodatge del film a Alacant, compartint amb l’equip de la pel·lícula una experiència inoblidable,
treballant en tallers experimentals sobre la talla del sílex i el poliment de la pedra, la manufactura d’estris d’os, l’assaonament de pells, el teixit, la terrisseria o la mòlta de cereals. Finalitzat el rodatge, se’ls
planteja la possibilitat d’adquirir gran part del vestuari, adorns, accessoris i efectes originals de la pel·
lícula. Un bagatge esplèndid i únic que ens porta a pensar en la possibilitat de fer una exposició sobre
cine de temàtica arqueològica o prehistòrica, ja que l’ambientació del film se situa en els albors de la
civilització, en un horitzó imprecís entre els temps neolítics i calcolítics de l’àrea mediterrània, cap a
l’any 3.000 aC. Naturalment, el projecte expositiu pretenia anar més enllà. No es limitaria a una sola
pel·lícula, sinó que tractaria d’abastar la temàtica de la prehistòria al llarg de la història del cine, reflexionant sobre la forma en què es recrea i es documenta la Prehistòria en el cine o sobre quines són les
imatges i els missatges que les pel·lícules han transmés a la societat sobre els albors de la humanitat.
En suma, es tractava d’examinar quina ha sigut l’aportació del cine i el seu univers de ficció a la imatge
de les societats prehistòriques.
Si bé hi ha una àmplia filmografia sobre cine històric, amb la pretensió de recrear escenaris i formes de vida que van ser reals, la Prehistòria s’ha triat en menor grau precisament per no tindre versemblança històrica, per tractar-se d’èpoques de les quals resulta difícil recrear el paisatge i aproximar-se
als seus protagonistes, al seu hàbitat i a les seues formes de vida. Perdudes en el temps i en l’espai, les
epopeies que narren les pel·lícules ambientades en les èpoques prehistòriques s’aproximen en la seua
gran majoria al cine fantàstic i de ficció, o bé a les comèdies i paròdies. Només en les últimes dècades,
9
[page-n-2]
Helena Bonet Rosado
PREHISTòRIA I CINEMA
10
l’interés d’alguns directors per documentar-se i assessorar-se per especialistes en arqueologia prehistòrica, ens ha permés gaudir de llargmetratges que aconsegueixen una reconstrucció més fidedigna del
que va ser la humanitat paleolítica o neolítica, al si de la qual bé va poder discórrer la trama imaginada.
En aquest sentit, l’exposició «Prehistòria i Cinema» pretén donar a conéixer a un públic no especialitzat
les produccions audiovisuals que s’han realitzat sobre un dels períodes de la història de la humanitat
menys representats en el cine, al mateix temps que proposa una reflexió sobre la dualitat del coneixement i de la imatge de la Prehistòria que tenim en l’actualitat.
A pesar de ser una temàtica poc recurrent en el cine, s’hi han arreplegat més de huitanta films (vegeu el llistat annex) des del primer del 1905 Prehistoric peeps (Cecil Hepworth, 1905), fins al més recent
Ao, le dernier néandertal (Jacques Malaterre, 2010). No obstant això, tant per a l’exposició com per al
catàleg, la nostra atenció s’ha centrat en les pel·lícules més emblemàtiques o de major èxit de públic,
és a dir, en aquelles que podem considerar fites en la història del cine i, per extensió, en la memòria
col·lectiva. Queden fora d’aquesta mostra els documentals de divulgació científica i les pel·lícules
d’animació infantil per pertànyer a gèneres cinematogràfics amb característiques pròpies i amb una
producció tan extensa que requeririen d’un estudi específic. No per això, però, volem llevar importància a les nombroses sèries documentals que ens il·lustren sobre els orígens de la humanitat ni a aquells
dibuixos animats, com Els Picapedra d’Hanna-Barbera (1957) o la sèrie animada de televisió francesa
d’Il était une fois (1979), que van delectar els xiquets en les dècades dels anys seixanta a huitanta del
segle passat.
L’exposició «Prehistòria i Cinema» s’estructura en quatre espais que donen compte de com s’ha
construït el nostre imaginari col·lectiu sobre la Prehistòria a través del cine d’aquest gènere. El primer
àmbit tracta de la representació de les idees, amb la projecció de la pel·lícula The first circus (Dawley i
Sarg, 1921) sobre la paret d’una cova, fent referència al mite de la caverna de Plató. El recorregut continua a través d’una àmplia mostra de cartells de cine, llibres i material cinematogràfic que il·lustren
la gran varietat de gèneres i tractaments que el cine de ficció ha dedicat a la Prehistòria. El tercer àmbit
recrea una sala de cine per a assistir a la projecció d’un audiovisual que presenta els tòpics més generalitzats sobre la prehistòria incorporats al cine, com ara: la violència, l’amor i el sexe o la lluita amb
animals feroços. En l’últim àmbit es mostren les diferents parts que configuren una producció cinematogràfica: localitzacions, decorats, càsting, vestuari, maquillatge, atrezzo o música, recolzant-se, en gran
part, en la documentació, les imatges i els materials originals de la pel·lícula Sa Majestat Minor.
Com és habitual en les exposicions del Museu de Prehistòria, aquesta mostra es complementa
amb el present catàleg que arreplega set contribucions d’especialistes reconeguts en diferents camps
de l’arqueologia prehistòrica, la cinematografia o la sociologia, que aborden alguns dels aspectes més
destacats i debatuts de les pel·lícules ambientades en la Prehistòria, com la relació entre el coneixement científic i la ficció, la representació de la naturalesa humana i de la seua evolució, els paisatges i
les faunes dels temps quaternaris, el tractament de la dona, la importància de les bandes sonores o els
orígens del cine de ficció prehistòrica. Finalitza el llibre amb una entrevista a Jean-Jacques Annaud, realitzada amb motiu d’aquesta exposició, en la qual comparteix amb nosaltres experiències i reflexions
entorn de la seua llarga i variada filmografia.
[page-n-3]
PREHISTòRIA I CINEMA
1
Tarzan i el seu fill (Tarzan finds a son!, Richard Thorpe, 1939)
És inqüestionable la importància que va tindre la gran pantalla per a les generacions que vam nàixer
a mitjan segle xx. Vam veure tantes d’aquelles pel·lícules plenes de fantasies i d’ideals romàntics, on
l’heroi, la dama, el perill i l’aventura ens transportaven a mons fantàstics, que bé podem afirmar que el
cel·luloide va forjar els somnis, les il·lusions i els mites d’aquelles generacions. El cine era, i és, plaer,
entreteniment, fàbrica de sensacions, i, per a molts de nosaltres, les seues sales i pantalles van ser la
finestra des de la qual aguaitar l’exterior. «Pel·lícules d’indis i vaquers, de romans, d’amor, de guerra,
de por o espanyoles», així és com classificàvem les pel·lícules que es projectaven en els cines de barri
o en les terrasses d’estiu. Pel·lícules tolerades per a menors, censurades, bones, roïnes, roïníssimes, en
blanc i negre, en «technicolor» i fins i tot en «cinemascope». Pel·lícules que devoràvem en les vesprades
del diumenge, junt amb muntanyes de pipes, en llargues sessions de dos, tres i fins a quatre títols, en
aquells enormes cines tots ells hui desapareguts. Als xiquets els agradaven les «pel·lis» de guerra i de
por i a les xiquetes les d’amor, però a tots, absolutament a tots, ens agradaven les d’«aventures». Tarzan
i el seu fill (Tarzan finds a son, Richard Thorpe, 1939) 1 , Les mines del Rei Salomó (King Salomon’s mines,
Compton Bernett y Andrew Marton, 1950), Viatge al centre de la Terra (Journey to the center of the Earth,
Henry Levin, 1959), Cleopatra (Cleopatra, Joseph L. Mankiewicz, 1963) o Hatari (Hatari!, Howard
¡Aquestes pel·lícules són genials!
¿QUÈ ENS HA APORTAT LA CONFLUÈNCIA CINE-PREHISTÒRIA?
11
[page-n-4]
PREHISTòRIA I CINEMA
Helena Bonet Rosado
Hawks, 1962) van ser algunes de les nostres
preferides, mesclant-se en la nostra imaginació excitants aventures en països exòtics,
grans passions, misteris, tresors ocults, personatges roïns i bons. És curiós com sabíem
tots els noms de les «estrelles» de Hollywood,
però ni un tan sols dels directors. Tal vegada
siguen aquelles pel·lícules de romans, de selves i de safaris les que van despertar en molts
de nosaltres l’afició per l’arqueologia i pels
viatges exòtics.
És veritat que entre aquells títols que
van deixar empremta en la nostra memòria
hi havia prou pel·lícules de «romans», amb
pretensions d’il·lustració històrica, sobretot
les referides a la vida de Crist —algunes de
les quals continuem veient totes les setmanes
santes des de llavors, com Ben Hur (Ben-Hur,
William Wyler, 1959) i La túnica sagrada (The
Robe, Henry Koster, 1953), a més d’Els deu
manaments (The Ten Commandments, Cecil B.DeMille, 1956)—. No obstant això, els
períodes històrics precedents eren els grans
2 Los Picapiedra. El mapa misterioso. Películas. Hanna-Barbera Tomo
XXII. Colección jovial. Ediciones Recreativas, S.A. (E.R.S.A.) © Hannaabsents. Només els cinèfils podien haver vist
Barbera Productions, INC. 1973
alguns clàssics com His prehistoric past de
Charlie Chaplin (1914) o Les tres edats de Buster Keaton (1923), en pel·lícules de 8 o súper 8, aconseguides en cases de lloguer, com la botiga El Fonógrafo que freqüentava amb els meus pares i que va
estar oberta al carrer de Quart de València fins a mitjan anys setanta.
Als Estats Units i en alguns països d’Europa, s’havien estrenat prou pel·lícules sobre temàtica
prehistòrica però a Espanya coneixíem la prehistòria quasi exclusivament a través dels còmics, com
les historietes d’Hug el troglodita (Jorge Gasset Rubio) en el Tío Vivo (Dibujantes Españoles Reunidos),
o els dibuixos ja esmentats d’Els Picapedra 2 que ens van descobrir una enginyosa i divertida Edat
de Pedra sense cap pretensió de realitat. Caldria esperar a final dels anys seixanta perquè el gran públic contemplara per primera vegada en la pantalla, a través d’una gran producció nord-americana,
un film ambientat en la Prehistòria: Fa un milió d’anys de Don Chaffey (1966). En aquella època de
censura franquista, els jóvens no oblidarien la presència espectacular de Raquel Welch en biquini de
pells que, junt amb Ursula Andress eixint de l’aigua amb una peça igual blanca en James Bond contra el
doctor No (Dr.No, Terence Young, 1962), es van convertir en les sex symbol femenines dels anys seixanta. No va ser únicament la seua protagonista allò que va fer inoblidable Fa un milió d’anys, sinó el fet
que, per a frustració del món acadèmic, allò que quedaria gravat en l’imaginari col·lectiu de diverses
12
[page-n-5]
PREHISTòRIA I CINEMA
2001: una odissea de l’espai (2001: a space odyssey, Stanley Kubrick, 1968)
generacions d’espectadors era una infinitat de barbaritats històriques i mediambientals i uns escenaris
i conductes mancats de la mínima veracitat. El cert és que, arran d’aquesta pel·lícula, van proliferar
en la dècada dels setanta les pel·lícules de dones prehistòriques tallades pel mateix patró. Però cap
no aconseguiria l’èxit de Fa un milió d’anys i, si alguna d’elles es va estrenar a Espanya, va passar sense
cap ressò.
En aquells anys el contrapunt que podríem dir «intel·lectual» a aquestes pel·lícules va ser 2001:
una odissea de l’espai d’Stanley Kubrick (1968), l’escena inicial de la qual, els simis descobrint i tocant el
llis monòlit i llançant un os a l’aire l’ascensió del qual seguim amb alentiment, va motivar moltes vesprades de profunds debats entre els estudiants, sense que arribàrem a posar-nos d’acord sobre quin era
el missatge que ens volia transmetre el gran Kubrick: sens dubte, la pel·lícula s’iniciava recordant-nos
que l’útil, la ferramenta va ser una de les coses que ens va fer humans 3 . No obstant això, l’atenció de
la majoria dels cinespectadors seguia atrapada per les imatges de feroços dinosaures i humans lluitant
per la supervivència, tal com havien mostrat totes les pel·lícules des dels inicis del cine mut fins als
anys huitanta. Fins i tot la comèdia Cavernícola de Carl Gottlieb (1981), al nostre entendre una de les
millors paròdies sobre les pel·lícules d’ambientació prehistòrica realitzades en les dècades precedents,
va despertar interés, quasi exclusivament, per ser el seu protagonista el beatle Ringo Starr. En tot cas, no
va tindre l’èxit ni de fet resisteix la comparació amb altres comèdies ambientades en època romana,
com Golfus de Roma de Richard Lester (1966), La vida de Brian de Monty Phyton (1979) o History of the
world: Part I de Mel Brooks (1981).
Quan s’estrenà, el 1982, la pel·lícula La recerca del foc de J.J. Annaud, aquesta ens va captivar. I no
sols a arqueòlegs i historiadors, sinó també al gran públic, sobretot l’europeu molt més exigent amb el
cine històric que altres. Per primera vegada s’hi conjugava rigor històric i l’assessorament científic amb
la narració d’una història que podíem compartir i sentir, uns exteriors magnífics i les dosis adequades
d’aventura, acció i suspens, a més de tocs d’humor. Ja res no serà igual. Una nova imatge de la humanitat en els temps prehistòrics entrava en el cine per la porta gran.
¡Aquestes pel·lícules són genials!
3
13
[page-n-6]
PREHISTòRIA I CINEMA
Seguint els passos de La recerca del foc, s’han estrenat un bon nombre de pel·lícules fins als nostres
dies, però, desgraciadament, ja les hem vistes amb mentalitat d’arqueòloga i mirada adulta, lluny de la
innocència i la màgia de la infància. En aquestes últimes dècades es tendeix a abandonar aquell primer
tipus de pel·lícules que remetia a una paròdia dels temps prehistòrics, a excepció d’alguna incursió
poc afortunada com ara Any u d’Harold Ramis (2009), per a tractar de fer un cine de ficció prehistòrica
ja rigorosament documentat. Per comentar només la producció més recent, aquest seria el cas d’Ao,
le dernier néandertal de Jacques Malaterre (2010); observem que ara, en pretendre narrar històries que
resulten creïbles en la mesura que s’ajusten als coneixements de l’arqueologia prehistòrica, les pel·
lícules es van semblant cada vegada més als documentals de divulgació científica. La preocupació per
no caure en «errors prehistòrics» sembla que s’anteposa a l’originalitat del guió i el ritme de la trama.
Contrapunt d’aquest cine europeu que invita l’espectador a aprendre i a reflexionar sobre l’evolució i
la diversitat dels comportaments humans, el cine nord-americà ens continuarà sorprenent amb pel·
lícules fantàstiques i irreals, com 10.000 BC de Roland Emmerich (2008), el desplegament de recursos
i d’efectes especials de la qual té com a únic objectiu l’entreteniment del públic.
Helena Bonet Rosado
REFLEXIONS SOBRE IMAGINARI, PREHISTÒRIA I MUSEUS
14
La preparació de l’exposició «Prehistòria i Cinema» ens ha donat l’ocasió de gaudir de verdaderes joies
cinematogràfiques que, com la majoria d’arqueòlegs, desconeixíem perquè no van gaudir del privilegi
dels grans cartells que anunciaven les «estrenes». En tractar-se de cine de ficció o d’evasió, aquestes
produccions solen permetre’s més llicències que les referides a uns altres períodes històrics abusant de
qualsevol classe de tòpic, amb superwomen prehistòriques, homes-llop/neandertals, éssers monstruosos i dinosaures, que protagonitzen les aventures més diverses. Moltes les he trobades genials, algunes
perquè em recorden la infància, moltes pels seus excessos i idees, per submergir-nos en mons misteriosos i fantàstics, unes poques per ser obres mestres del cine mut o clàssic, i altres per la seua originalitat,
sobre la qual s’han inspirat moltes pel·lícules posteriors.
Sens dubte, la sorpresa més positiva han sigut les filmacions del cine mut que han deixat imatges
i escenes inoblidables: recordem Buster Keaton en Les tres edats (1923), vestit de troglodita, calçat amb
les enormes plantofes de pells, atalaiant l’horitzó damunt del cap del brontosaure, o el duel d’esgrima
amb garrots amb les seues capes de pells; l’inigualable Charlot, etern enamorat, vestit d’home de les
cavernes sense abandonar el seu bastó i el seu bolet en el curtmetratge His prehistoric past (1914). Però
especialment entranyables, i molt menys coneguts, són els curts de W. O’Brien, The dinosaur and the missing link (1915), Prehistory poultry (1916) o R.F.D. 10000 BC (1916), realitzats amb ninos d’animació de
fang o plastilina. D’aquest últim curt cal destacar personatges i seqüències que clarament van inspirar
els dibuixos animats d’Els Picapedra, com el carter (futur Pere) que reparteix el correu en un cotxe de
pedra arrossegat per un dinosaure. Òbviament, res no hi ha ací de prehistòric. També ha sigut interessant descobrir les nombroses versions que s’han fet al llarg de dècades sobre «mons oblidats», basades
en la novel·la d’A. Conan Doyle, i comprovar com continua sent El món perdut de Harry Hoyt i Willis
O’Brien (1925) sens dubte la millor de totes elles 4 . Faran falta més de setanta anys perquè es projec-
[page-n-7]
te un remake que estiga a la seua altura,
Parc juràssic (1993) d’Steven Spielberg.
No oblidem que les imatges de les
societats prehistòriques que ens brinden
les pel·lícules són el fruit de la creació
de directors i guionistes. I com a tal creació, el cine és capaç de mostrar-nos
mons imaginaris mai abans vistos però
possibles o no, igual que la literatura ens
va delectar amb Jules Verne. Per això, la
seua aportació és molt important ja que
contribueix a modelar les imatges que
poblaran la ment dels espectadors i, en
el cas que ara ens ocupa, les formes i
perfils del passat.
D’ací la importància de reflexionar
4 El món perdut (The lost world, Harry O. Hoyt, 1925)
sobre la imatge de les societats prehistòriques que ens transmeten algunes d’aquestes pel·lícules, de les quals destacarem dues característiques.
En primer lloc, l’elecció d’un escenari «prehistòric» es considera ben sovint com el més apropiat per a
la paròdia, en la qual allò prehistòric simplement afegeix una disfressa. És el cas d’un nombrós grup de
pel·lícules en què trobem des de creacions notables, com les clàssiques esmentades anteriorment, fins
a les comèdies italianes dels anys setanta que acaben inclinant-se del costat histrionicogrotesc. Si bé,
entre elles cabria destacar Grunt (1983) d’Andy Luotto, que ens submergeix en un divertit món «hippy
prehistòric» amb personatges surrealistes disfressats amb bolquers, d’abella maia o de bruixot hipnotitzador amb xanques de drag queen, per no parlar de les enginyoses escenes sobre el descobriment del
bumerang, el ball de claqué amb unes improvisades sabates de pedra o el descobriment de la cocaïna
amb les roselles, per a acabar en un espectacular número musical en una cova-discotequera.
En aquest apartat, tal vegada la pel·lícula més difícil d’encasellar seria Sa Majestat Minor de J.J.
Annaud (2007), ambientada a mig camí entre la prehistòria i la història, en una illa de l’Egeu durant
el neolític. Es tracta d’un relat irònic sobre el poder, amb una història on es mescla mitologia i fantasia
contada amb un humor irreverent i provocador que ens recorda en diverses seqüències el Satyricon
(1969) de Federico Fellini.
I en segon lloc, una altra característica és com una part d’aquestes pel·lícules s’aproxima al món
prehistòric a través de la imatge que Occident tenia sobre les societats tradicionals, les llavors anomenades «primitives actuals». La connexió entre Prehistòria i «primitivisme» es dóna en la majoria
de les pel·lícules, però, tal vegada, on millor es veu reflectida és en pel·lícules com Fa un milió d’anys
de Hal Roach (1939) i en Prehistoric women (1950) de Gregg C. Tallas. L’encant d’ambdues resideix
en la seua semblança amb les pel·lícules de Tarzan, l’heroi «salvatge» més gran de la història del cel·
luloide. Els directors van utilitzar l’èxit d’aquesta saga d’aventures dels anys quaranta i cinquanta del
segle xx, ambientada en la selva africana, per a adaptar-lo a la prehistòria. Així, en Prehistoric women
¡Aquestes pel·lícules són genials!
PREHISTòRIA I CINEMA
15
[page-n-8]
PREHISTòRIA I CINEMA
viuen en cabanyes en els arbres, usen lianes i lluiten contra panteres. L’home, com a descobridor i
amo del foc, és a dir, del poder, es converteix en el dominador, primer de les feres i després de les
dones. És l’etern enfrontament de l’heroi i el monstre (llegiu també fera), de l’home enfront de la
naturalesa salvatge, d’allò que coneix enfront d’allò que desconeix (llegiu també l’altre, el diferent),
que trobem en totes les iconografies i llegendes des de la Prehistòria fins als nostres dies. I així en les
pel·lícules de ficció prehistòrica, l’home sapiens s’enfronta al monstre, a l’altre, que habita en una
naturalesa salvatge i inhòspita i la imatge de la qual pot variar des de dinosaures i neandertals fins a
les dones mateixes.
La reflexió final ens encamina de nou al mite de la caverna per a preguntar-nos sobre el paper del
museu en la transmissió de la imatge de la humanitat prehistòrica en tant que el museu custodia les
restes d’aquelles societats i les estudia, projectant la seua «ombra» sobre la paret del fons de la cova.
Veure com hi ha tractat i transmés el cine la imatge dels homes i les dones de la prehistòria i com
la societat ha assimilat aquest missatge, al llarg de cent anys, ens porta a la realitat del museu i de la
història de la investigació. El nostre compromís amb la societat és múltiple, perquè, a més de portar
una labor investigadora i patrimonial, som conscients de ser un centre educatiu pel qual passen a
l’any milers de visitants, la majoria escolars, als quals per mitjà del llenguatge expositiu de plafons
i audiovisuals, dels tallers didàctics, de les recreacions i teatralitzacions històriques i dels objectes
mateixos, els estem transmetent no sols informació històrica, sinó també la nostra pròpia lectura. En
aquest sentit, un tractament correcte del paisatge, de la fauna i del comportament dels grups humans
que van habitar les nostres terres durant la prehistòria és fonamental. Al museu li correspon, doncs,
trencar amb tòpics i estereotips, separar ficció de realitat. Esperem que aquesta exposició i aquest llibre hi contribuïsquen.
Helena Bonet Rosado
The End
16
[page-n-9]